Lentament, a la velocitat de la llum però adaptada a l'escala humana, el sol ha anat baixant fins a encaixonar-se entre el ventre tou dels núvols i el caire fi on es retalla el serrell de les muntanyes. De sobte, els arbres, les cases, la gent, s'il·luminen amb una brillantor de llustre, una llambregada de color ambre i daurat que ens agermana amb els animals i els objectes, i un delicat batec, que flota en l'aire, ens permet sentir que el pas del temps s'ha detingut, per deixar pas momentàniament a una altra realitat, immòbil, gairebé fotogràfica. Les ombres esdevenen mans que tot ho abracen i els volums semblen esculpits amb un cisell. Com cuques de llum en la llunyania, es van encenent els fanals, els rètols lluminosos i les finestres de les cases, només els estris exposats en els aparadors de les botigues semblen cobrar vida. Les superfícies planes dels edificis i de la natura brillen amb reflexos somorts i les aigües estancades, i les dels rius es multipliquen en infinites espurnes de plata i acer. El cel es va enfosquint com en un clímax cinematogràfic, els automòbils comencen a deixar rastres que centellegen damunt l'asfalt i els materials metàl·lics resplendeixen amb tons fimbrejants. Després tot això acaba ràpidament, perquè en aquest món l'esplendor dels instants furtius s'esvaneix sense remei. Arriba la nit i tot es dilueix en una foscor pètria, però aquell instant de llustre ha quedat d'alguna manera gravat en la memòria de les coses. Els arbres, les persones i les cases s'han impregnat amb la llum esplendent del capvespre, i comprenem que encara paga la pena viure un dia més per intentar copsar la llum d'un nou crepuscle.
