Enguany es commemora el 40è aniversari del retorn del President Tarradellas, que va significar, no sols la recuperació de la Generalitat sinó enllaçar-la amb la que ens fou arravatada pel franquisme a la guerra civil. Aquest fet va ser possible per la intel·ligència i generositat dels líders politics de la transició (avui desmesuradament criticada) que van saber prioritzar els interessos del país a les legitimes aspiracions partidistes i personals, mèrit sobretot dels partits majoritaris de l'època: el PCS, el PSUC, ERC i l'entusiasme popular que els donava suport.
Aquell «Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí!» el 23 d'octubre del 1977 culminava una dura negociació i pronosticava una etapa apassionant per la reconstrucció de l'autogovern, amb l'Estatut aprovat dos anys més tard. Eren èpoques de passió per construir, de generositat política i de complicitat de les institucions, entitats i ciutadans decidits a superar la dictadura franquista i aconseguir ser un país lliure, democràtic, avançat socialment i homologable amb els de l'Europa amb els quals ens emmirallaven i que ells, ens hi ajudaven.
Vaig tenir el privilegi de ser diputat, pel PSC, al Parlament elegit al 20 de març del 1980. Em pesava fort la responsabilitat: no arribava als 30 anys i com la majoria dels 135 parlamentaris, amb escassa experiència institucional, però amb ganes de complir amb la responsabilitat: vaig gaudir de bons mestres!. Un d'ells, fou el M. H. Josep Tarradellas i Joan, ja expresident de la Generalitat.
Em va trucar al Parlament a principis del 1981: volia conèixer aquell diputat novell que portava un cognom gairebé igual al seu. Amb una joia que m'aclaparava, vaig visitar-lo al seu domicili de la Via Augusta de Barcelona. Va ser generós amb mi: jo sabia de la seva forta personalitat i ell, de la meva inexperiència. Però aviat vam lligar caps i d'aquella reunió en van venir d'altres i una relació que va durar fins al seu traspàs, el 1988.
Vaig aprendre més de política en aquelles trobades que en els cursos, reunions, sessions... Quina mestria!. El que més m'insistia era amb la «imperiosa necessitat que tota activitat política catalana tingui altura de mires, pel cim dels partidismes, sempre amb el poble al costat, per defensar unitàriament el país: perquè l'adversari es fort». En els escrits, conferències i reflexions que m'enviava, sempre presidia aquest principi.
Com altres ajuntaments del país, a les Preses li vam dedicar un carrer. Era tot just construït: el que enllaça la piscina i el carrer Major. Va ser amb la presència de la seva vídua, Antonia Macià, el dia de la Gala del 1994. El recordo com un dels actes mes emotius que vaig viure com a alcalde, en comprovar l'estima que la gent dedicava a l'esposa de qui va ser un personatge prestigiós que ha tingut Catalunya, al que vaig poder gaudir com a ciutadà i personalment, per la similitud de cognom. Ara més que mai, vist el panorama polític del país, l'enyorem!
