El contacontes

11.04.2017 | 10:03

Aquests dies he estat a Cadaqués per acompanyar, com a productor associat, la primera part del rodatge de l'últim projecte cinematogràfic del meu amic Ventura Pons, el cineasta més prolífic, compromès i complidor del món (i de bona part de l'estranger). Però a més de tot això, també és un autèntic «pencaire», un «workoholic» d'aquells que si no acaba la feina en les 24 hores que té el dia, treballa un xic de nits. Tot i així, mai no se li acaben les piles, perquè fa allò que ha somiat fer tota la vida –pel·lícules. I ja en porta 32!

Actualment, estem rodant Miss Dalí, una història molt personal que ens explica el Cadaqués dels anys «folls» a través dels ulls d'una de les seves protagonistes més discretes, Anna Maria Dalí, la germana del pintor. Ella havia estat musa, confident i model per al seu germà, fins que aquest va decidir que la publicitat era més important que la decència ( «Parfois je crache sur le portrait de ma Mère»), tot provocant el seu pare fins a ésser expulsat de la família quan Gala, «la russa», començà a formar part del seu univers (1929). Durant 60 anys, els germans no es van tornar a parlar, fins el punt que l'Anna Maria ni tan sols va assistir a l'enterrament del seu estimat Salvador. Unes setmanes després de la celebració de les exèquies, una de les seves millors amigues, Maggie, a qui va conèixer durant el temps que el pare l'havia enviat a Cambridge, va a visitar-la a Cadaqués. És entre les converses de les dues dames i amb l'ajuda d'un munt de flaixbacs (que protagonitzen actors de la talla de Josep Maria Pou, Mario Gas, Vicky Peña, Allan Corduner, etc.), que ens endinsem en una fantàstica història d'enginy, talent i traïcions. Les dues senyores, protagonistes absolutes de la història, són Dame Siân Phillips i Claire Bloom, conegudes arreu per infinitat de films que protagonitzaren durant els anys 50 i 60 a Hollywood, però també perquè una va ésser la pèrfida Livia a la série Jo, Claudi que la BBC va popularitzar arreu del món a finals dels anys 70, mentre l'altra era la coprotagonista de la «maleïda» Llums d'Escena de Charles Chaplin, que no va ésser estrenada als Estats Units fins 20 anys després de la seva primera presentació i que aleshores va guanyar l'oscar a la millor banda sonora de l'any 1972.

En un temps en què la joventut dels actors sembla ésser l'únic atractiu capaç d'atraure el públic a les sales, l'aposta d'en Ventura Pons per contar una història fascinant amb independència de l'edat dels seus protagonistes demostra fins a quin punt només li interessen els continguts. Perquè el seu cinema és com ell: ple de veritat i de vida, sense artificis ni disfresses –excepte les imprescindibles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema