Aire del canigó

20.04.2017 | 07:17

Vist des de Cuixà, l'immens cimal del Canigó sembla una piràmide pagana, un túmul inquietant, empolsimat de blancúries misterioses que es fonen i es confonen amb els verds primaverals dels prats i els boscos, i dels arbres fruiters que dansen al ritme d'un vent capriciós. Aquesta brisa que davalla avui per la ribera de Taurinyà i que llisca entre les pedres molsudes de la muntanya màgica del Conflent, té propietats curatives per a l'ànima i per al cos. Potser per aquesta raó els nord-catalans han decidit oferir l'aire enllaunat, concretament en un pot de 50 cc etiquetat amb una banda de color blau, que unes noies somrients promocionen a l'entrada de l'oficina de turisme del seu poble, no molt lluny d'una pancarta –en francès– on s'assegura que la comarca és «le berceau» de Catalunya. I el Conflent efectivament fou el bressol de la nació catalana, de la mateixa manera que ara és l'expressió més dura d'una decadència terminal. En un país poblat per madames que llueixen damunt del nas la darrera oferta de la botiga d'Alain Afflelou –2 per 1– i on els gats miolen en l'idioma de Louis de Funès, ni els monjos dels monestirs més sagrats parlen ja la llengua dels seus ancestres. Segurament en el contingut d'aquestes llaunes d'aire del Conflent s'hi barregen les notes d'alguna cançó de bressol arranjada per a violoncel, que ressonen com un alè d'esperança. De fet no ho puc saber perquè en tot cas és una esperança que s'esvaeix just en el moment d'obrir-les, com l'aire que s'esvalota sota les ales de l'àliga, en arrencar el vol cap al pic nevat on la nit del solstici crema, suaument, la flama dels somnis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema