Durant la meva època d'estudiant universitari em van ensenyar a la Facultat el denominat «Principi d'intervenció mínima del dret penal», que implica que les sancions penals s'han de reservar només per als supòsits mereixedors de més retret. Així, el procés penal -per les seves repercussions i conseqüències- s'ha de limitar a castigar les conductes més criticables, deixant la resta de comportaments censurables per a altres formes de càstig (com les sancions administratives, les demandes civils, etc.). Algun temps després, ja en els meus inicis professionals com a advocat, em vaig adonar que aquella regla teòrica, com moltes altres, es difuminava en la pràctica fins a fer-se irreconeixible.

De fet, i després de més de vint anys exercint l'advocacia en els tribunals, segueixo considerant que l'esmentat principi dista enormement de ser una realitat. Més enllà dels manuals i els llibres doctrinals, no té cap rellevància. Els costosos mitjans adscrits al procediment penal (jutges instructors, magistrats jutjadors, fiscals, advocats d'ofici ...) es destinen a judicialitzar situacions nímies, intranscendents o, senzillament, normals.

La denúncia presentada per un menor cap a la seva mare per forcejar amb ell per treure-li el mòbil i, d'aquesta manera, obligar-lo a estudiar, va ocupar recentment els titulars dels mitjans de comunicació. Exposada la queixa del fill en una caserna de la Guàrdia Civil, la Fiscalia va impulsar l'acusació, arribant a demanar per a la progenitora nou mesos de presó per un presumpte delicte de maltractaments en l'àmbit domèstic. Es va tramitar tot l'expedient, va anar a judici i es va dictar sentència (absolutòria, és clar). És un exemple il·lustratiu de com la idea d'aplicar el Dret Penal únicament per als casos greus i mereixedors d'una recriminació més severa s'ha convertit en una caricatura, en un anacronisme que segueix ensenyant-se a les universitats però que manca d'un adequat reflex en la realitat.

Igualment, com una mostra de la desproporció manifesta entre accions criticables i facultat repressora de l'Estat, en el nostre país s'ha posat de moda perseguir el sentit de l'humor (amb o sense gràcia) i les expressions artístiques més o menys crítiques. La sorna, la ironia, el cinisme i la broma sempre s'han utilitzat per ficar el dit a la nafra sobre assumptes polèmics i, en un Estat de Dret democràtic, el normal és que la llibertat d'expressió abasti aquestes manifestacions. No obstant això, d'un temps ençà, als jutjats s'estan especialitzant a obrir processos moralitzadors on es jutgen acudits, cançons i discursos que, per més «mala llet» que continguin o per molt erroni que sigui el seu missatge, tenen com a funció debatre i confrontar postures amb un toc sorneguer, irreverent i fins i tot insolent. En qualsevol cas, estem parlant de paraules. Alguns riuran amb elles i altres romandran seriosos. Alguns les aplaudiran i altres les esbroncaran. Alguns les compartiran i altres les rebatran. Però, tant els aplaudiments com les esbroncades, les adhesions i els rebutjos, s'haurien d'admetre amb normalitat en un sistema democràtic madur.

L'Audiència Nacional, tribunal excepcional amb competències molt concretes (delictes de terrorisme, que causin greu perjudici a l'economia nacional, contra la Corona o sobre narcotràfic), va jutjar fa pocs dies una jove que entre 2013 i 2016 va tuitejar tretze comentaris feridors sobre l'assassinat de l'almirall Luis Carrero Blanco a mans de terroristes etarres. El Tribunal Suprem ha condemnat el cantant César Strawberry per sis tuits en què ironitzava sobre el retorn a l'activitat del Grapo i d'ETA. Així mateix, la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Madrid acaba d'ordenar l'admissió a tràmit d'una querella per un delicte d'incitació a l'odi presentada per l'Associació per a la Defensa del Valle de los Caídos contra l'humorista El Gran Wyoming i el col·laborador del seu programa de televisió Daniel Mate0, per un gag sobre la creu que presideix aquest monument.

Convé tenir molt present que, ni a Espanya ni a cap altre Estat constitucionalista, hi ha el dret a no sentir-se ofès pels comentaris aliens. No es castiga el mal gust en parlar, com tampoc es castiga el mal gust al vestir. No se sanciona la falta de tacte a l'expressar-se, com tampoc la mala educació al comportar-se. La grolleria, com la ignorància, no poden ser objecte de persecució penal ni administrativa. Una cosa diferent és com reaccioni la ciutadania davant tals mostres d'impertinència i vulgaritat, ja sigui mostrant la seva disconformitat o recriminant socialment aquests comportaments.

Cal recordar que el nostre Tribunal Constitucional en la sentència 112/2016, de 20 de juny de 2016, manifesta que la llibertat d'expressió comprèn la llibertat de crítica «tot i que aquesta sigui descordada i pugui molestar, inquietar o disgustar a qui s'adreça, ja que així ho requereixen el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no hi ha societat democràtica». És cert que la llibertat d'expressió ha de tenir límits, com també que cal extremar el zel amb el qual es persegueix o es condemna, ja que la mateixa vara de mesurar pot tornar-se en contra nostra. I, potser, quan un dia ens parem a observar al nostre voltant, ja no siguem capaços de reconèixer la societat en què ens hem convertit, tan donats com som a matar les mosques a canonades.