Com nens

21.04.2017 | 09:59

Els nens petits, espero que comencin a canviar a partir dels cinc anys, estan acostumats a demanar sempre quelcom. El «Jo vull?» és una constant. Forma part, diuen els experts, de l'ego que es porta a dins, de la necessitat que el nou món que están descobrint s'agenolli i els miri il·luminats. Quan no es compleix el que desitgen, les frustracions són excepcionals. Gestionar-les, explicar-los que voler no equival a tenir requereix paciència i calma. Moltes vegades, fins i tot és necessari mostrar certa ignorància. Fer discursos sobre responsabilitats també pot servir. Es queden bocabadats i fan mitja volta. Un dia vaig explicar a la meva filla gran que els diners no neixen als arbres i es va quedar molt pensativa. Ara imagino que pensa que neixen a les parets, pels caixers automàtics. El pitjor és quan es barallen entre ells per intentar veure què és de qui. Un dia, a casa del meu cunyat, en anar a agafar ous al galliner, tots volien acabar portant-los. La cridòria va ser per gravar. Finalment vam salvar els ous i vam acabar fent truita amb espàrrecs de marge per sopar. Als adults també ens agradarien moltes coses. Voldríem pagar menys impostos, que les administracions gastessin menys en despeses i càrrecs inútils, voldríem cobrar més, que no hi hagués pobresa i també ens agradaria que els carrers estiguessin més nets i que hi hagués més civisme i tolerància. Cadascú es pot fer la seva llista de voluntats. L'important en cada cas és saber on són els límits, on hi ha les barreres i fins on es pot practicar l'idealisme. Hi ha qui a base de demanar la lluna acaba fent el penes i el ridícul perquè, plorant dia a dia, ja ningú els fa cas. Com els nens que no paren de demanar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema