L'any 1977 fins i tot abans de les primeres eleccions democràtiques a Espanya ja hi havia una gran crisi en les organitzacions juvenils antifranquistes més combatives. L'anomenat desencant i el brutal efecte de les drogues dures havien delmat d'una forma brutal la seva militància. Aquí és va iniciar un cisma entre els joves i la política que encara dura. He trobat un interessant document del setembre de 1977 que pot il·lustrar-nos en part d'aquest complicat problema. Es tracta de l'acta de la reunió del Secretariat polític de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) i el Secretariat de Comitè Executiu del Partit Comunista de España. Hi assisteixen el secretari general de la UJCE, el terrassenc, Domènec Martínez i Josep Palau per la Joventut Comunista de Catalunya.

Domènec Martínez: en el moviment juvenil «observamos indicios de desmoralización».

Josep Palau: «... los jóvenes no llenaban los mítines, etc..., no compartían el ambiente de politización de masas que a nivel adulto se estaba produciendo».

Lucio Lobato: «...con esta discusión se me aparecen problemas que, he de reconocerlo, desconocía [...] vemos que la juventud se siente defraudada...»

Santiago Carrillo: «Algunos camaradas hacen un juicio demasiado sumario sobre la juventud española, por ejemplo, cuando hablan sobre el desinterés de la juventud en la política. Yo pienso que una parte importante de la juventud está interesada en la política, una parte importante de la juventud participa en los partidos políticos, empezando por el nuestro (...) . Y durante la campaña electoral, yo observé gran cantidad de jóvenes en los actos en los que participé (...) . Una de las grandes demandas en los mítines electorales (...) era la del voto a los 18 años (...). Medir el grado de politización de la juventud no puede hacerse por el grado organizativo de la JC!».

O sigui que la culpa era d'aquells que vivien el problema! Simón Sánchez Montero planteja fer entre el PCE i la UJCE un «Simposium nacional de los comunistas sobre los problemas de la juventud española». Tots els de la UJCE hi estan d'acord i Pilar Bravo i Santiago Álvarez. Carrillo s'hi nega i no es fa, of course. Han passat els anys i al final el relleu generacional a l'esquerra es fa des de fora dels partits (tant del PSOE com d'IU). I això genera nous problemes. A Catalunya també.

El lema del I Congrés de la Union de Juventudes Comunistas de España (UJCE) era molt innovador pel llenguatge de l'època: «Ven con nosotros a cambiar la vida». A més, en els seus documents s'escrivien coses com aquesta: «Respectar, escrupolosament, l'autonomia i la independència de tots els moviments de joventut». Ho podria haver escrit Joaquim Fradera, un dels homes claus i ideòleg de l'antifranquisme juvenil català. Era, però, un tarannà que xocava amb les mentalitats predominants d'una part significativa de dirigents de l'esquerra. L'any 1975 un grup de joves comunistes catalans van anar París a reunir-se amb Carrillo en el marc de la reunió de la III Conferència de la UJCE. Li exposen una de les campanyes polítiques que donaran peu a l'antifranquisme associatiu juvenil a Catalunya. Es tracta de les mobilitzacions com el decret d'acampada de l'any 1974. «¿Es que la juventud obrera de Cataluña no tiene problemas?», va dir Carrillo interrompent una de les intervencions. Aquesta anècdota il·lustra clarament la cara i la creu de l'antifranquisme i dona pistes de com poden ser les solucions a les anàlisis que sobre la crisi en fan els dirigents de la JCC.