El retorn del sultà

01.05.2017 | 06:30

Turquia és un gran país però no és un país europeu encara que Istanbul estigui al nostre continent, i si algú tenia dubtes en té prou de ­mirar el que va passat en el recent referèndum en el qual 80 milions de turcs van decidir donar tots els poders al president Erdogan, en el que constitueix l´últim ­exemple d´aquesta perillosa moda de les anomenades democràcies il·liberals, en què un líder arriba al poder amb el vot ciutadà i després retalla aquestes mateixes llibertats.
Amb una participació del 85%, Recep Tayyip Erdogan es va imposar per un marge molt escàs (51,3% contra 48,7%), 1,3 milions de vots, després d´advertir que votar no era votar els terroristes. El referèndum ha deixat la societat turca partida per la meitat. Així com Donald Trump va perdre en les grans ciutats i la costa est i oest dels EUA, Erdogan va guanyar en les immensitats d´Anatòlia i del mar Negre però va perdre a la costa mediterrània i en les grans ciutats (Istanbul, Ankara, Esmirna) on hi ha el poder polític, econòmic, financer i turístic del país. En canvi, va guanyar el vot de l´exili (Alemanya, Holanda ...) on es va impedir fer campanya als seus ministres, cosa que va motivar inacceptables acusacions de «pràctiques nazis» per part del mateix Erdogan, que va esperonar així el vot nacionalista. L´oposició ha anunciat que recorrerà els resultats per haver detectat irregularitats i la veritat és que tot indica que la campanya no va ser neta ja que la mateixa OSCE ha denunciat que es va desenvolupar en un clima d´estat d´excepció i sense llibertat d´expressió. Erdogan pot haver guanyat formalment però s´ha deixat moltes plomes en aquesta victòria.
Amb aquesta votació s´ha posat en marxa el major canvi en la història política del país des que la Revolució dels Joves Turcs portés al poder Mustafa Kemal, conegut com Atatürk o Pare dels Turcs, que va fer fora el sultà el 1923 i va establir una República laica que els generals després van defensar durant anys a base de cops d´estat i corrupció... fins que van arribar els islamistes, primer de la mà de Nemecttin Erbakan (deposat pels militars) i ara amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament amb el qual Erdogan ha guanyat totes les eleccions des de 2003. Durant el seu govern el país ha crescut i la gent viu millor encara que a costa de retallades en les llibertats individuals, de corrupció, i d´una premsa emmordassada. He visitat ­regularment Turquia durant els últims anys i soc testimoni de les dues tendències: millor nivell de vida i menys llibertat. I també veig una societat cada vegada més islamitzada. Després de les revoltes estudiantils de 2013 i de l´estrany «cop d´estat» del clergue ­Fetullah Gulen el 2016, el règim va posar en marxa una repressió ferotge que va buidar les files de l´exèrcit, de la judicatura, de l´ensenyament i de la premsa. Encara hi ha unes 50.000 persones empresonades i es calcula que són 130.000 les que han perdut la feina, estigmatitzades com gulenistes.
Ara Erdogan, que és en el poder des de 2003, podria seguir-hi fins al 2029 i superar les dues dècades del mític Atatürk. La reforma, que entrarà en vigor el 2019, converteix l´actual república parlamentària en una república en la qual els poders es concentren en el president i se suprimeix la figura del primer ministre. Erdogan podrà governar, per decret, dissoldre el Parlament i juntament amb el seu partit podrà nomenar la majoria dels jutges del Tribunal Suprem. Montesquieu definia la divisió de poders com una de les característiques essencials de la democràcia, que és molt més que anar a votar cada quatre anys perquè exigeix ??sistema de contrapoders que es vigilin i controlin mútuament, assegurant el correcte funcionament de tot el sistema democràtic i que ara faltaran a Turquia. Erdogan ha promès també un referèndum sobre el restabliment de la pena de mort. Trump, admirador de líders forts, l´ha felicitat, cosa que no han fet els governants europeus.
El que ha passat allunya Turquia de nosaltres perquè la separa dels valors i de les normes que ens regeixen a la Unió Europea, que és un club amb regles que ha de complir qui vulgui ingressar-hi i que estan sintetitzades en els famosos «criteris de Copenhaguen». Confesso que mai he estat partidari de l´ingrés d´Ankara a la UE i en un article que vaig publicar fa anys en la versió espanyola de Foreign Affairs citava fins a set arguments en defensa de la meva postura, que d´altra banda no coincidia amb la mantinguda pel nostre govern... tot i que sempre he sospitat que Espanya afavoria l´ingrés per quedar bé amb els turcs sabent que ja s´ocuparien francesos i alemanys de tancar-los la porta. Tots, excepte potser Rodríguez Zapatero, que es va creure això de l´Aliança de Civilitzacions entre ell i el mateix Erdogan.
El que no vol dir que no haguem de procurar una bona relació amb Turquia per almenys sis raons: la seva grandària i la seva ubicació geogràfica; la seva qualitat d´aliat a l´OTAN; l´interès comercial mutu; el seu suport en la lluita contra el terrorisme ­islamista; la seva influència per trobar una solució a la guerra a Síria i el seu control dels refugiats d´aquest país. Però cadascú al seu lloc i a partir d´ara més que mai.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema