L'«overbooking» aeri, ara un anacronisme

02.05.2017 | 07:02

Molt s'ha parlat i escrit en dies passats sobre un incident –un xic brutal– esdevingut a bord d'un avió de la companyia aèria nord-americana United. Poques persones no hauran vist les imatges de com desallotjaven per la força, arrossegant-lo pel terra del passadís, un passatger que s'havia negat a abandonar l'avió quan així va ser requerit per la tripulació perquè la companyia necessitava seients perquè viatgessin uns tripulants. Així, doncs, no va ser un cas d' overbooking, que significa venda de més bitllets que places.

Vaig a comentar l' overbooking real aeri, tot i que també hi ha l'hoteler en dies punta i d'alta temporada. Perquè és cert i evident que el risc de patir un overbooking forma part de les nostres vides quotidianes, almenys dels qui per motius professionals hem de viatjar freqüentment en avió. Personalment, he sofert diversos casos d' overbooking aeri i algun hoteler, però no cauré en la temptació de narrar aquí històries personals, alguna d'elles fins i tot divertida, i em limitaré a exposar els meus raonaments professionals.

L' overbooking va ser una resposta a una conveniència positiva. Va ser concebut per un economista, Julian Simon, especialitzat en l'anàlisi de poblacions i comportaments humans. Va exercir la docència a les universitats d'Illinois i de Maryland i va rebre diversos doctorats honoris causa, un d'ells, el 1998, de la Universitat de Navarra, poques setmanes abans de morir d'un infart als 65 anys. Van haver de passar alguns anys abans que cap a l'any 1978 s'acceptés la seva teoria i propostes, les quals cal situar a l'entorn econòmic i legal dels Estats Units de la segona meitat de la dècada dels anys 70, i de l'anomenada desregulació de l'espai aeri nord-americà i de l'activitat de les companyies d'aviació comercial de passatgers promoguda el 1978 pel llavors president (1977-1981) Jimmy Carter. L'home, per cert, a la fundació del qual va acudir de visita recentment el president Puigdemont.

El professor Simon va suggerir implantar la tècnica i pràctica de vendre més bitllets aeris en uns temps en els quals els passatgers teníem avantatge sobre les companyies aèries. En efecte, els bitllets d'avió eren un contracte de transport que garantia el vol després que el passatger hagués obtingut la targeta d'embarcament. Si el passatger no la treia malgrat tenir una reserva confirmada no perdia el bitllet ni el dret a viatjar en un altre vol. Podíem reservar en un vol posterior i viatjar sense recàrrec ni penalització. El fet de no presentació d'un passatger per obtenir la targeta d'embarcament és conegut internacionalment al sector com no show. En aquells temps hi havia entre el 5 i el 10 per cent, segons els vols i destinacions. Els avions mai o gairebé mai anaven plens. Generaven, doncs, una menor rendibilitat a les companyies aèries. Amb l' overbooking, els no shows d'alguns passatgers eren compensats amb els de més venda de bitllets i els avions anaven més plens o totalment plens. Alguns càlculs indiquen que en els primers trenta anys de pràctica de l' overbooking les companyies aèries i amb elles l'economia nord-americana van evitar deixar de produir uns 3.300 milions de dòlars anuals.

L' overbooking no era dolent per a les companyies, i no era massa dolent per als passatgers perquè aquelles quan sobraven passatgers buscaven voluntaris per quedar-se en terra –segueixen fent-ho les d'Estats Units– subhastant les compensacions. I gairebé sempre hi havia passatgers disposats a no viatjar en el seu vol sinó en un altre posterior a canvi de les gens menyspreables compensacions: vol en el següent avió a la mateixa destinació, menjars i allotjament hoteler en cas de ser necessari i una important quantitat de diners generalment superior a l'import del bitllet. Val a dir: volar més tard, però havent recuperat diners.

No obstant això, avui l' overbooking amb prou feines té raó de ser. Va néixer com una relació d'intercanvi més o menys equilibrada: les companyies neutralitzaven el lucre cessant pels no shows i els passatgers afectats rebien compensacions atractives. Però això, sobretot a Europa, va desaparèixer després de la liberalització d'espai aeri d'aquí, i amb la proliferació de tarifes plenes de restriccions. A més, les companyies intenten evitar les compensacions quan el viatger no coneix els seus drets i no els exigeix. Ja no hi ha, doncs, aquell equilibri d'abans entre les parts. Ara, la majoria de companyies aèries segueixen venent més bitllets que places però els contractes fan perdre al passatger el dret a viatjar en cas de no presentació. És cert que algunes companyies ofereixen tarifes amb dret a canvi de reserva. Però aquestes impliquen la penalització implícita prèvia per ser més cares encara que no s'utilitzi el dret– o en el moment de fer un canvi. Acabo: les tarifes amb restriccions fan que l' overbooking avui dia sigui un anacronisme que en el cas de la Unió Europea hauria d'estar prohibit, i no simplement regulat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema