Fitxar en Berruga com el protagonista del cartell de Fires és un encert indiscutible. Que consti: no és la primera vegada que aquest capgròs pervers, que ja corria pels nostres carrers abans del 1868, s'utilitza per fer d'esquer de les festes figuerenques. Salvador Dalí o Àlex Gifreu, per exemple, ja l'havien inclòs en anuncis publicitaris de la mateixa festivitat.
En aquesta ocasió, però, la mà d' Alba Falgarona (La Wäwä) ha endolcit la criatureta i l'ha desproveït de la seva malignitat natural: l'ha envoltat de nuvolets i banderoles, li ha fet desaparèixer el fuet, li ha amorosit els trets facials i li ha donat un aire alegre que li desconeixíem. Tant, que ara sembla bona persona. Però no us en refieu: en Berruga, de bon jan, no en té ni un pèl.
Deixant de banda la seva carona grotesca -una closca pelada d'ou dur, patilles de trinxeraire, llúpies vora la barbeta i el nas i una dentadura incompleta-, cal recordar que en Berruga sol brandar un fuet mentre persegueix la mainada. Txac!, Txac!, Txac!, Txac!? El fa espetegar pels aires amb mala llet. Amb l'energia d'un traficant d'esclaus. Del mànager d'un grup de gladiadors.
En Berruga, tots ho sabeu, és un nan sàdic, violent, cruel i perepunyetes. Una figura folklòrica tan colossal com la d'altres monstres que són molt més mediàtics i famosos. El podríem enviar sense manies a un congrés mundial de psicòpates malparits i entitats sinistres: al costat de Barbablava, Chucky, Freddy Krueger o Annabelle, en Berruga es trobaria com a casa. Tan còmode com un cranc de riu americà a la Muga. I ens faria quedar com uns senyors.
