D'aquí a quatre dies ja coneixerem el nom del proper president de la Republica Francesa, el succesor d' Hollande, el qui guiarà el futur dels francesos en els propers cinc anys. O Emmanuel Macron o Marine Le Pen. Un dels dos serà l'elegit.
Hi ha tres coses que fan molt especials aquestes eleccions i que sens dubte provocaran conseqüències més enllà de la veïna república.
En primer lloc, per primera vegada els francesos han optat per un canvi que els allunyi de la dolça decadència. Fa temps que França es mou en un latent malestar que els politòlegs francesos defineixen com a la «despossesió», la consciència que han perdut alguna cosa, que abans vivien millor que ara. Aquest sentiment no només afecta els francesos, sinó que també té a veure amb el paper de França al món i pés dels valors republicans. Sembla com si a cada bugada, França perdés un llençol i la grandeur cada cop fos més petita. Davant d'aquest fenòmen que fa anys que s'arrossega, els francesos han optat per deixar de confiar en els partits tradicionals que han dirigit la política francesa desde la V República: el PSF i l'UMP. I han apostat per Macron i Le Pen, com també hagués pogut ser-hi Jean-Luc Mélenchon. Els francesos volen un canvi de rumb. Volen canvis atrevits. I aquests no passen pels partits de dreta i esquerra tradicionals. El problema és els dos candidats que queden, proposen canvis oposats.
En segon lloc, aquestes eleccions certifiquen d'una manera definitiva el canvi de paradigma que s'està produint a la política occidental d'ençà la crisi econòmica. La subtitució de l'eix que ha guiat la política d'ençà la Segona Guerra Mundial: l'eix dreta-esquerra, al nou eix que s'imposa elecció darrera elecció: l'eix tancament-obertura. No és casual que fos justament a França quan es va començar a estudiar aquesta doble dimensió que explica els comportaments electorals. Va ser als anys noranta quan es va a començar a percebre que molts votants comunistes votaven al Front Nacional de Jean Marie Le Pen i es va investigar-ne el per què. De seguida es va veure com a molts votants el seu vot s'explicava més pels valors d'aquest nou eix tancament-obertura que no pas pels clàssics de l'eix dreta-esquerra. Quin són aquests valors que estan guiant la política occidental? Doncs els que tots aquells que tindrien a veure amb la globalització i el liberalisme en el cas de l'obertura -Unió Europea, multiculturalitat, drets civils, liberalisme econòmic, etc- i amb el replegament nacional en el cas de la protecció: identitat nacional, proteccionisme, antiinmigració, etc.
Qui representa més el liberalisme i la globalització que el jove Macron? I qui és més identitària que Marine Le Pen? França al cap de vint anys ha arribat a la decisió final després de mesures pal·liatives. Finalment veurem com una elecció només es decideix per un únic eix, deixant l'eix dreta-esquerra al marge. Diumenge sabrem si França vol més neoliberalisme o replegar-se definitivament.
I finalment, tot i ser les eleccions on es visualitza amb més força la victòria d'aquest nou eix a l'hora d'entendre la política occidental, no és l'únic lloc on es produeix. I ho estem veient elecció darrere elecció. El cas més evident han estat les darreres eleccions americanes amb la visctòria de Trump, però és un fenomen que recorre Occident i que acabarà tenint conseqüències en les nostres societats i la manera com les entenem. El món ens està canviant encara que ara ens costi veure'n les conseqüències.
I si ho mirem amb certa perspectiva, al lloc on es produirà més descarnadament aquesta batalla entre societats obertes i tancades serà a la Unió Europea. Ja ho hem vist amb el Brexit i encara ens falta acabar el cicle electoral europeu d'aquest 2017. Per què a Europa? No només perquè és la baula més feble políticament parlant, sinó perquè és aquí on va començar tot. Ja que bona part de l'aposta pel tancament, del replegament econòmic i identitari per part de molts ciutadans ve provocat per unes polítiques econòmiques d'austeritat i de priorització dels mercats i els bancs, com a resposta a una crisi econòmica estructural que ha trencat molts consensos que havien costat molts anys d'aconseguir. I que ha estès arreu del continent el sentiment francès de la «despossesió».
Diumenge coneixerem el resultat d'un nou capítol, un capítol important, ja que França és -o era- un país sistèmic, però la sèrie és llarga i em temo que només acaba de començar.
