Cucs

05.05.2017 | 07:09

El diccionari de la Real Academia Española de la Lengua defineix en les seves accepcions 1 i 4 la corrupció com:

1. Acció i efecte de corrompre o corrompre's.

4. En les organitzacions, especialment en les públiques, pràctica consistent en la utilització de les funcions i mitjans d'aquelles en profit, econòmic o d'una altra índole, dels seus gestors.

A mi, en la meva modèstia, la paraula corrupció m'evoca els cucs que devoren cadàvers. I quan no n'hi ha ens trobem amb mòmies o amb sants que l'han evitada per mitjans químics o de gràcia divina. Per això podem mirar a la cara de Ramsès al Museu Egipci del Caire o estrènyer (gairebé) la mà de Santa Teresa de Jesús, del braç incorrupte de la qual diuen que passejava Franco. La corrupció mortuòria és inevitable i ens espera a tots, més tard o més d'hora, llevat que ens incinerin o que algú decideixi fer amb el nostre cos el mateix que es va fer amb Lenin, Evita Perón o Ho Chi Min, que és una cosa molt complicada si no té un un mausoleu a mà. Jo, per descomptat, prefereixo ser cremat, tot i que confesso no tenir cap pressa.

L'altra corrupció, la de la quarta accepció de la RAE, es diferencia pel seu caràcter voluntari i es personalitza en pocavergonyes que ens roben i que tot i això somriuen amb desimboltura a les televisions quan surten del jutjat o de la presó, mentre els seus amics els animen i fins i tot els aplaudeixen com a alguna tonadillera de renom. Alguns fins i tot resulten reelegits en les següents eleccions i de veritat que no ho entenc, perquè quan els miro m'imagino que els cucs els surten pel nas i pels ulls i no m'entra al cap permetre que algú així em representi.

Se'm dirà que sempre hi ha hagut corruptes i és veritat. Jefferson, un dels pares de la Constitució dels Estats Units, va acceptar signar-la a canvi de traslladar la capital des de Filadèlfia a un pantà que avui es diu Washington on, per casualitat, tenia uns terrenys. El que es diu un pelotazo. En descàrrec seu cal adduir que en aquella època aquestes coses s'acceptaven amb naturalitat ja que el mateix Talleyrand, quan era ministre d'Afers Exteriors de Napoleó, cobrava dels emperadors de Rússia i d'Àustria mentre negociava amb ells la sort de França. I no es molestava a ocultar el que ell mateix anomenava «douceurs» perquè el seu col·lega Metternich feia el mateix a Viena. Suposo que l'Imperi Romà era ple de corruptes i és conegut l'embolic en què es va ficar el Vaticà amb Luter per les indulgències. Ángel Viñas ens ha explicat com els aliats subornaven generals de Franco per mantenir Espanya neutral en la Segona Guerra Mundial i l'actual residència de l'ambaixador d'Espanya a Rabat és un regal que ens va fer Hassan II amb la casa que s'havia construït un ministre pocavergonya a costa de l'erari públic. Per desgràcia, sobren exemples.

No és que en els nostres temps la corrupció s'hagi estès, que és possible perquè hi ha més gent i més diners, sinó que també ha canviat qualitativament, que és pitjor. Abans es tractava d'omplir les butxaques de funcionaris corruptes mentre que ara s'institucionalitza, per dir-ho així, per omplir les arques d'un partit polític i de pas distreure uns bitllets per als comptables o per ficar en sobres destinats als seus dirigents. I això no es fa d'amagat i amb mala consciència sinó a la llum del dia, amb desvergonyiment i amb la col·laboració d'empresaris ambiciosos, perquè ja s'ocuparan des d'altres despatxos d'evitar que els investigadors aixequin algunes catifes i mirin on no es deu. I així els va a ells i així ens va als altres. Per això coincideixo amb Popper quan afirma que el millor de la democràcia és poder fer fora els elegits en un termini predeterminat.

Personalment crec que la majoria dels polítics són honrats, com també ho són els jutges i fiscals independents, honestos funcionaris que guanyarien molt més en el món dels negocis. Però la corrupció s'ha ficat en la nostra política com la màfia en les institucions sicilianes i és molt difícil desallotjar-la, sobretot quan falta decisió i coratge per lluitar-hi en contra amb tota la força del món, com seria el lògic, i em pregunto per què sense encertar amb una resposta que no sigui la que no la combaten perquè no volen sinó perquè no poden, perquè els falta llibertat per fer-ho perquè estan enxampats i el fang els immobilitza els peus. Afortunadament, cada vegada s'estira més de la manta a Espanya per a escàndol dels que fins fa poc se sentien impunes i alguns d'ells, enxampats in fraganti i abandonats per sequaços que volen salvar el coll, engeguen el ventilador i escampen merda al seu voltant. Fa fàstic.

Un amic, que observava amb preocupació la baixa taxa de natalitat a Espanya (els estímuls fiscals a França estan donant bon resultat per revertir la tendència) s'estranyava de la quantitat de pediatres que hi ha quan el que necessitem són geriatres. Per la mateixa regla de tres si jo tingués diners crec que els invertiria a construir presons de luxe per a corruptes fatxendes. Segur que s'omplien i jo em folrava! I els asseguro que no sortiria ni un sol cuc sense tornar abans tot el que hagués robat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema