A finals de la dècada dels 90 -o potser va ser a principis d´aquest segle-, una jove doctora en Econòmiques, avui dia professora titular en una prestigiosa universitat, em va assegurar que les crisis econòmiques formaven part d´un passat que ja no tornaria. Era una època -llavors no ho sabíem- definida per l´optimisme. El Mur de Berlín havia caigut i el neoliberalisme avançava tranquil·lament cap a l´est d´Europa. Gorbatxov ens havia ofert un socialisme amb rostre humà que molt aviat es convertiria en democràtic. La Xina iniciava el seu gran període d´expansió econòmica. Els anys de la reunificació alemanya coincidien amb els de la preparació i posada en marxa de l´euro: una moneda única per a un continent que s´unificava en pau, democràcia i prosperitat. Els conflictes militars no deixaven de ser episodis regionals -Iugoslàvia, l´Iraq...-, però en cap cas amenaçaven amb adquirir un rang global. O això crèiem. La supèrbia de la intel·ligència convidava a pensar que la Història tindria un nou inici i que només es veuria subjecta a crisi menors, a lleus marees, a una mena de progrés continu sobre un horitzó d´estabilitat. Malauradament, aquestes etapes de joia generalitzada solen ser breus. Ens ho recorda Albert Camus, a la seva Cal·lígula: «Els homes moren i no són feliços».
Pensava aquests dies en les paraules de la meva amiga i em pregunto què dirà ara del seu optimisme d´abans. Segurament res, o molt poc. O potser només recordi aquells anys -que van ser els de la nostra joventut- amb el tint amable de la malenconia. Es tracta, en tot cas, d´un tret de la innocència. Per naturalesa, els joves tendeixen a creure en un món en blanc i negre, sense matisos, d´un optimisme o un pessimisme desbocats. Convé llavors que recordem la naturalesa cíclica del temps i que el que estem vivint ara -l´ascens dels populismes, la mort massiva al mar Mediterrani, la fractura de les classes socials ...- no és una cosa inèdita, com tampoc ho és el seu revers: l´optimisme fatu, la creença en un progrés sense fi, la confiança en un món fàcilment emmotllable per les idees.
La veritat és que el món de fa quinze o vint anys resultava molt diferent a l´actual. Pocs podien preveure llavors la magnitud de la crisi financera que va esclatar la passada dècada: els atemptats de les Torres Bessones, les migracions massives, la liquidació de les caixes d´estalvi, el procés independentista, la metàstasi de la corrupció, el Brexit o Trump. De la mateixa manera, seria ingenu creure que sabem com seran Espanya i Europa d´aquí a una generació. El món no és un lloc més equilibrat, segur o pacífic que antany. Ho pot ser puntual i temporalment. Ho pot ser a estones i en ocasions, però l´arrel de la història és el conflicte i el desig, la lluita pel poder i la supervivència. El millor i el pitjor es troben presents en nosaltres i cal saber que tot passa -el bo i el dolent, la glòria i la derrota-, i que les societats progressen però res acaba sent molt diferent al que dicten les passions humanes. El filòsof avilès George Santayana ens va explicar que estem condemnats a repetir allò que oblidem. I, si queda poc de l´optimisme econòmic del qual presumia la meva amiga -«les crisis ja no tornaran»-, tampoc hem de caure ara en un excessiu alarmisme polític. També Trump i Le Pen i la corrupció partidista passaran algun dia no gaire llunyà.
