turisme en la diana

08.05.2017 | 07:02

L èxit d'una destinació turística és el risc de la seva mort. Aquesta és la reflexió que s'estan fent algunes capitals europees com Barcelona, afectades per la creixent turisfòbia que expressen els veïns afectats negativament pels efectes col·laterals del turisme massiu. Sobre aquest malestar justificat surfegen ideologies extremistes contràries a l'ocupació de l'espai públic pels turistes d'oci o culturals, i en canvi són partidàries de l'okupació dels autòctons anticapitalistes amb l'ajuda de turistes revolucionaris.

Però està clar que tenim un problema i un repte. Posem-hi algunes premisses.

Primer. El turisme és un fenomen que s'origina massivament gràcies a la lluita obrera per les vacances pagades i la disminució de treball obligatori. Lluny doncs d'una maniobra planificada del capitalisme, és una conseqüència d'una victòria popular sobre el capitalisme.

Segon. En la mesura que les condicions laborals i de vida, malgrat la precarització europea, milloren a tot el món, el flux de turistes, les ganes de viatjar, es multiplicaran. Ho hem vist en la creixent afluència de turistes de l'Est d'Europa; ho estem veient en la creixent presència dels emergits asiàtics (coreans, xinesos, indis...) i cada cop més sud-americans.

Tercer. No es pot confondre turisme de qualitat amb turisme dels rics. Els pobres o modestos tenen dret a viatjar i a no trobar-se amb condicions draconianes en l'allotjament i la manutenció. No hi ha turisme de qualitat, sinó destinacions de qualitat. Que tiri la primera pedra qui en la seva etapa juvenil, sense recursos econòmics, no ha fet turisme de motxilla. La motxilla no és sinònim d'incivisme. L'incivisme està tolerat o reprimit ja abans de l'arribada dels turistes en funció de les tradicions polítiques autòctones. Hi ha llocs on és penat legalment i mal vist socialment ser incívic. Hi ha llocs –casa nostra– on l'incivisme autòcton és previ i tolerat.

Quart. La demanda turística –com la d'oficines o seus d'empresa– té un efecte demolidor sobre els preus de lloguers i habitatges. En aquest sentit, sí que és preocupant el fenomen que s'ha anomenat gentrificació, pel qual barris socials passen a ser barris de luxe i se n'expulsen els antics residents. Ara bé, també cal dir que la moda de la crítica a la gentrificació adoptada per grups àcrates cau en el patetisme quan les seves campanyes es fan en ciutats on el pes del turisme amb prou feina arriba a l'1% del PIB; ciutats on ja agradaria alguna injecció exterior per començar a dinamitzar barris vells degradats.

Cinquè. La massificació d'alguns punts amb sobrecàrrega produeix pèrdua de qualitat de vida, sorolls, microdelinqüència, preus exorbitants als comerços i als bars, etc. Cada cop estic més convençut que la gent reclamarà que els ajuntaments assumeixin competències sobre l'ús i la taxació del sòl i dels habitatges. I caldrà reclamar una actitud sancionadora per activa o per passiva de les males pràctiques dels establiments de zones turístiques.

Sisè. Cal recuperar el temps perdut de no planificació de la transformació de recursos culturals en potencials productes turístics en noves zones que serveixin per desconcentrar i desestacionalitzar la demanda, única forma de treure càrrega dels territoris que ja peten. Barcelona és un exemple històric de bona promoció (olimpíades) i nul·la planificació en la fabricació de nous productes i punts d'interès.

Setè. Ha de canviar la legislació que permet apartaments turístics sense control de servei, barrejats amb pisos de residents habituals. Són una font de conflictes permanent i una mala pràctica turística, allunyada de l'experiència integradora que és el que demanen les tendències turístiques innovadores. En canvi, les pressions d'alguns lobbies privats s'ha oposat reiteradament a la regulació d'una figura que existeix a tot Europa: el Bed&breakfast. Model que ho té tot a favor: és turisme social tant per la capacitat adquisitiva del turista que ve, com per la seva contribució al complement d'ingressos de famílies senzilles o pensionistes amb dificultats; és una experiència immersiva irrepetible i singular que mai no donarà ni un apartament ni un hotel; i evita les derivades incíviques de les altres formes, perquè estem parlant d'allotjament de màxim 3-4 persones en un lloc compartit amb els propietaris del pis; per tant, no massivitzat i en canvi amb control dels comportaments dels visitants.

Vuitè. Una aposta per un turisme de qualitat, cultural i social alhora ha de ser compatible amb continuar apostant per un país tecnològic i industrial. Només cal que l'administració pressioni obertament, i els empresaris innovadors i amb responsabilitat social s'adonin que, pagant misèries als seus treballadors, només aconsegueixen gent poc preparada que acaba decebent els clients per la mala relació qualitat/preu; i està atiant un dels arguments més poderosos de la turisfòbia: el turisme només és un depredador de territori, patrimoni i persones.

Jo no ho crec així, si es fan les coses bé. Però s'han de fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema