L'estat del malestar

09.05.2017 | 07:07

Dedicat a J. L. Pardo

A les nostres múltiples lectures d´aquests darrers mesos, finalment ens hem llegit els principals suplements de diaris i revistes que ens parlen de que el proper octubre de 2017 és el primer centenari de la Revolució Russa d´octubre. Això ens ha animat a rellegir els principals pensadors del marxisme revolucionari de Lenin, Trotski, Gramsci... Lectures i reflexions que ens han portat a escriure diversos articles que ens amenacem de publicar, i per si no haguéssim quedat tips de tantes lectures, la problemàtica catalana ens ha portat a llegir i rellegir nous temes per posar-nos al dia del futur xoc de trens entre Catalunya i Espanya. Marejat entre els judicis de desobedients i corruptes, tant a Barcelona com al Madrid del PP, Bárcenas, Rato, el cas Noos de Mallorca dels prínceps reials.
A pesar de totes aquestes lectures encara hem tingut temps de llegir un nou assaig Estudios del malestar, políticas de la autenticidad en las sociedades contemporáneas de José Luis Pardo. Premi Anagrama 2016. Són 209 pàgines. Ens ha entusiasmat i aclarit moltes coses sobre els grans temes filosòfics, polítics, culturals de la nostra caòtica modernitat postoccidental. J. L. Pardo és nascut a Madrid el 1954. És catedràtic de la Universitat Complutense d´on han sortit els principals intel·lectuals polítics de Podem. Pardo és un continuador de la filosofia crítica i no com els seus companys, avui superactivistes polítics. Un dels autors més citats és el nostre admirat Walter Benjamin. Utilitza les seves metàfores escrites als anys 30 sobre la politització de l´art i dels artistes i l´estatització de la política. A continuació segueix analitzant els principals pensadors de l´anomenat populisme d´esquerres, des de Laclau i la seva influència amb els professors de Podem.
J.L. Pardo, ens convida contínuament a l´autocrítica, a la reflexió i a la desmitificació de les alienacions polítiques culturals. Per exemple en el cas del món comunista explica que els orígens venen de les filosofies de Plató i Hegel transformades en una nova praxi dialèctica materialista creada per Marx, que va dir que fins ara els filòsofs havien interpretat el món com havia de ser i ara es tractava de transformar-lo en una nova societat socialista.
En aquest assaig, en Pardo no aspira a cap retorn de les velles i noves ideologies, no fa propaganda de ningú. És un filòsof crític i parlant de tot tipus de vells i nous pensadors de forma imparcial, analitza els darrers textos d´Alain, Badiu, Negri... Els mestres de l´escola de Frankfurt: Adorno, Horkenmayer, Walter Benjamin. I Wilhem Reich Psicología de masas del fascismo». Encara que els seus autors més citats són els psicoanalistes dostfreudians francesos: Deleuze, Guatari i sobretot Foucault.
Un dels capítols més innovadors és «el virus de l´Schmit» inspirat en els pensadors realistes Calicles i segueixen amb Maquavel, Hobbes, Nietzche, Heideger (rector a la universitat en temps de Hitler enfront els idealistes, Sòcrates, Plató, Rousseau, Kant, Tocqueville i Hanna Arent. Aquests representen la guerra entre els homes-llop per l´home que devoren els xais de les masses. Pardo ens avisa que els homes som salvatges, bèsties, egoistes per naturalesa en una Natura caòtica i que sols en un estat fort i autoritari o lliberal ens fa fer un cert pacte social democràtic com en l´actual en crisis de les societats euroamericanes del capitalisme tardoral que no sap com transformar-se. J.L. Pardo al llarg de tot el llibre ens parla de la crisi de la societat del benestar i el converteix en «l´estat del malestar».
Magnífic és el capítol dedicat a la crítica de les avantguardes artístiques. Inicia la crítica ironitzant sobre l´obra «font de l´urinari» de Marcel Duchamp, és el rèquiem de l´art per art com a concepte, performance, espectacle i mort de la pintura com ofici autònom sense missatges ni culturals, religiosos, econòmics. Artistes que inclús arriben a fer obres sobre la seva merda. Merda d´artista envasada, comprada i exhibida en un museu.
Aquest és l´art més revolucionari de l´època, on totes les revolucions són impossibles, derrotades i els vells revolucionaris morts, millor dit assassinats pel ­conformisme de tots plegats. En la ­declinant societat del consum i espectacle de la ­postmodernitat en crisi. Mal dirigida pels Trump, Putin, Erdogan, Ragon, etc, etc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema