Quan es passa llista de l'incomptable patrimoni d'Europa solen sortir les obres dels grecs, dels romans i tot un ventall de construccions modèliques, enriquint el catàleg monumental. Hi ha després una altra joia patrimonial ben singular, el camí de Santiago, iniciat pels pelegrins que des de llunyanies en l'espai i en el temps es proposen arribar al cor de Galícia, Santiago de Compostel·la. És un camí físic, geogràfic, sembrat de pobles, amb monuments o sense, però el camí, més enllà del tangible, ha creat un nexe a través de generacions, una comunitat entre aquella gent que camina, experimenta i fa viu el camí de Santiago.
Aquestes comarques gironines -de sempre terra de pas i de frontera, Marca Hispànica, com diuen els historiadors- no podien pas quedar al marge del camí. És així com el camí de sant Jaume, aquí, mena els caminants pel coll de Panissars, travessa l'Empordà, entra a Girona per Pedret i continua resseguint el Ter fins a Osona, i cap a Ponent. Actualment l'associació Amics del Camí de Sant Jaume, a Girona, ofereix l'acolliment d'un ampli servei d'informació precisa als interessats.
Caminar és obrir l'esperit i el diàleg amb els altres, és practicar la curiositat i la comprensió, començant pel paisatge humà amb diversitat de llengües i creences i amb un objectiu comú, arribar, que sovint no és el de «pel·legrinar» en el clàssic sentit religiós, sinó sobretot, ara, humanístic, posant-se en situació educadora dels valors fonamentals. És una finesa, un matís, que els estudiosos de la sociologia ja es miren amb atenció. Tot caminant es poden buscar i es troben unes quantes fites vertaderes per valorar esforços, compartir necessitats i experimentar uns dies o setmanes de convivència. I sense fer materialment el camí queda el consòl de la lectura dels testimonis que els caminants han desitjat transmetre com a impresions i vivències; hi ha llargues pàgines literàries amb sediments de bones memòries.
Ramon Ribera és un monjo benedictí de Montserrat que ha fet el camí en 33 dies i en solitari. Les seves vivències les ha deixat en el llibre A peu pel camí de Sant Jaume des de Montserrat. Són observacions per ser meditades: «M'he comunicat pràcticament amb tothom. Això et permet intuir el misteri dels altres. Cadascú busca alguna cosa fent el camí: la pau, les arrels perdudes, l'autoestima, fer un vot, una pregària, una espina que tenia clavada al cor i que ho albires només. En retrobar-los, després de dies, veus que alguna cosa ha canviat en la seva mirada. L'esforç no passa en va».
Miquel Borrell és historiador; l'any 1987 va fer el camí per primera vegada i l'ha repetit en nombroses ocasions, dedicant la seva professionalitat d'historiador a l'estudi i divulgació del camí, en diverses publicacions; en el seu llibre Els camins de Sant Jaume i de Santiago diu així: «Fer el camí vol dir tenir un estímul més elevat que el simple fer quilòmetres i conèixer noves amistats. Ha d'haver-hi quelcom més: un al·licient personal, cultural, històric, religiós, quelcom que et serveixi de crossa quan defalleixis. No és urgent arribar. Precisament el camí ens ensenya a diferenciar el que és urgent del que és important. I t'adones que a la vida diària quasi tot el que fem és urgent i poques coses són importants».
Bé, podríem creure que per aquest Camí (ara, amb majúscula) de forta personalitat hi transita i habita una part important de l'esperit que fa viure la vertadera i somniada Europa.
