Això de les eleccions franceses és com un partit que no acaba d'acabar-se mai. El que hem viscut aquest cap de setmana, és a dir, la segona volta de les presidencials, resulta que només és la mitja part del que han de ser les eleccions de debò a la veïna França, les legislatives, que se celebraran el mes vinent. El que és curiós és que un home, sense un veritable partit al darrere, o més ben dit, amb un partit que encara no està del tot construït, sigui capaç de carregar-se de cop i volta allò del consolidat bipartidisme històric entre socialistes i republicans. Alguns haurien de començar a prendre apunts, encara que aquí no tinguem cap Macron.
La majoria d'analistes s'han fixat en la capacitat del poble francès d'aturar l'onada d'ultradeta que semblava imparable, però pocs s'han fixat en la capacitat d'un jove Emmanuel Macron d'arribar al Palau de l'Elisi amb una facilitat difícil d'entendre, malgrat que una simple ullada al panorama polític francès justifica el ràpid ascens d'aquest exministre d' Hollande.
D'una banda, la dreta francesa està esmicolada, sobretot per les batalles personals entre els seus líders. D'altra banda, els socialistes francesos estan en el pitjor moment de la seva història i la resta de l'esquerra segueix tan dividida com sempre malgrat l'aparició de noves alternatives com la de Jean-Luc Mélenchon.
La victòria de Macron, però, no ha durat ni un dia, perquè a l'endemà mateix tots aquells partits que encara haurien d'estar eixugant-se les llàgrimes per la derrota ja han començat la segona part, la de les legislatives, on dreta, esquerra i ultradreta volen recuperar terreny ocupant espais que deixarien Macron com un simple líder institucional. Però compte, que quan l'onada afavoreix una determinada opció, aquesta no és tan fàcil d'aturar i encara que la formació política del nou president francès estigui en un estat embrionari, podem arribar al juny amb una nova sorpresa, la d'una formació que es diu En marxa i que només acaba de començar.
