Cartes

Núria Bonet Malàs - Girona

A la regidoria de promoció econòmica, desenvolupament i turisme de l´Ajuntament de Girona.

Quina part no ha entès o no ha vist? Aquest any a la Catedral no n´hi ha, de flors. No es tracta d´una percepció. N´hi ha o no n´hi ha. Tan deslluïda com la resta. Segueixo mantenint que si per interactuar entenem mirallar-nos, podem plegar. Quan a l´increment de 114 persones que han passat per l´oficina de turisme, no seria per preguntar on eren les flors?

Siguem realistes, aquest any Temps de Flors és Temps de plors i, si no, que els preguntin i escoltin els comentaris dels visitants que es mengen moltes hores a la carretera per arribar i trobar-se això.

Catalunya i les lleis espanyoles, ergo, castellanes

Josep Baella Isanta Girona

A Espanya impera la castellanocràcia, basada en la llengua i cultura castellana, exportada als diferents pobles de la península ibèrica e imposada per la força de les armes, quan ha fet falta. Tant li fa si estem en dictadura o democràcia, al segle XV o XXI, sempre és la mateixa història, les lleis espanyoles, ergo, castellanes, donen cobertura legal al genocidi cultural, arrabassant algun brot de cultura diferent a la seva.

Sota l´ocupació espanyola, ergo, castellana (Decrets de Nova Planta) només ens queda l´exili o l´assimilació. Els Decrets de Nova Planta són el conjunt de lleis sancionades i promulgades per Felip V, a l´inici del seu regnat, que implantarien el règim absolutista. Amb totes aquestes lleis, el monarca borbònic s´arrogà la sobirania dels regnes invocant un dret diví i de conquesta. A l´edat mitjana alguns teòlegs negaven que els indis d´Amèrica tinguessin ànima. Avui en dia, polítics espanyols, amb una arrogància medieval malaltissa, pontifiquen negant l´existència de la nació catalana. Veritas filia temporis.

Pas per a cadires de rodes al Trueta

Pere Mira Mató Girona

El motiu d´aquesta carta és el comentari sobre la falta de passos anivellats per accedir a les voreres, o per creuar el carrer a la zona de l´hospital Josep Trueta.

La meva sorpresa va ser majúscula quan fa uns dies vaig portar el meu cunyat a l´hospital a fer-se unes radiografies, i com que està recentment operat del maluc, vaig anar a la recepció de l´hospital per agafar una cadira de rodes i anar fins al cotxe on ell esperava.

Vaig baixar per la rampa fins la vorera, i aquí va començar el problema, ja que l´únic pas que hi ha està situat entre dues pedres, força lluny del pas de vianants que hi ha davant de la porta d´accés.

Però el fet no acaba aquí, ja que tampoc n´hi ha cap en tota la vorera de l´altre costat de la plaça de l´hospital, ni a cap de les dues del carrer que serveix de sortida darrere l´edifici d´aparcament.

En aquesta última zona és també molt necessari per a tots aquells que venen en cotxe i han d´agafar la cadira de rodes per anar fins al centre sanitari.

Crec que seria urgent el primer citat, és a dir, en el pas de vianants de la sortida principal del centre.

El Temps de Flors, un clar exemple de com morir d´èxit

Ferran Tubert de Maria Cassà de la selva

El tan estimat i esperat Temps de Flors de Girona. Com cada any, al mes de maig a Girona se celebra el famós Temps de Flors, on la ciutat es vesteix de flors i on es pot veure un popurri de colors. Però en els últims anys el Temps de Flors s´ha tornat tot un influencer, i com tot influencer, té milers de seguidors, comportant el col·lapse en el trànsit d´accés a la ciutat. La gran pregunta és: Cal fer quilòmetres de cua i retencions per veure flors repartides per la ciutat? D´acord que és molt bonic i únic, però realment val la pena?

El que acabarà passant és que el Temps de Flors morirà d´èxit, no s´està sabent com gestionar els milers de persones que el volen veure, i no només espectadors, sinó també tots els habitants de la ciutat, que no tenen per què aguantar ramats de persones veient flors que es van pansint dia rere dia.

Art floral

Lluís Torner i Callicó girona

Arribats al mes de maig, com cada any -i el present és el que fa seixanta-dos- la nostra estimada ciutat, i sobretot el Barri Vell, s´esmerça a oferir, a propis i forans, la reeixida setmana del Temps de Flors, dins la qual els carrers i les places que formen la part monumental llueixen els acolorits vestits, que els proporcionen la vistosa amalgama formada pels petris edificis, decorats amb les plantes i les flors. Ara bé, com sol passar, sempre hi ha un però, ja que, d´un temps cap aquí, van creixent les estructures, de diferents matèries, que venen a complementar el lluït panorama. Això ve essent motiu d´algunes crítiques, que lamenten que les flors vagin perdent un xic el protagonisme que els era propi en favor d´estructures que, tot i tenir la seva funció artística -no en tenim cap dubte-, distreuen un xic del principal motiu del certamen. Nosaltres voldríem mantenir-nos al marge dels crítics i dels que els contradiuen -tothom ha de ser lliure per manifestar el seu parer- però sí que, en tot cas, seríem partidaris de matisar un xic el títol, i en lloc de parlar exclusivament de flors, es parlés més d´Art Floral, doncs cal pensar que la paraula «art», per si sola, ja aglutina els diferents conceptes.

Sempre ens agrada recórrer a un símil, i en aquest cas se´ns ocorre el següent: El d´aquell al qual li regalen una capsa de bombons, és metàl·lica i molt bonica, amb un lluït embolcall però, en obrir-la, veu que de bombons gairebé no n´hi ha; i pensa dintre seu: la capsça és preciosa, agraeixo molt el detall, però a mi el que m´agrada són els bombons.

Per tant, hem d´estar molt contents i agraïts dels organitzadors i voluntaris que intervenen en el muntatge de l´exposició, i de l´èxit aconseguit, però potser, per evitar crítiques, caldria no parlar solament de flors. És el nostre parer.

Realisme i coherència

de la caritat

Jesús Domingo Martínez GIRONA

Un vegada vaig llegir a Internet una descripció de la caritat que em va semblar bàsicament equivocada, però amb un punt de realitat. Venia a dir que la caritat és una cosa que fa que algú miri als altres per sobre l´espatlla com dient-li: jo soc bo i tu no... Certament això no és la caritat, sinó una deformació de la caritat que la destrueix, el que podríem anomenar la malaltia de «la hipocresia de la caritat» o de «l´amor fingit». El punt de realitat, lamentablement, és l´existència d´aquesta malaltia. Per això és bo reconèixer-la, preguntar-se per les seves causes i el seu tractament.