Exèrcit i idiocràcia

És un idiotisme en estat pur declarar «desmilitaritzada» una província quan impera un estat democràtic i de Dret

27.05.2017 | 11:44

Estem en temps d´invenció de paraules perquè segurament no sabem com interpretar el present i precisem encapsular conceptes en termes com ara «postveritat», «societat líquida» o «nova política». Un diccionari nou que ha entrat en vigència ràpidament i que ho ha fet amb voluntat ferma de retenir en el temps tot allò que el propi temps s´emporta amb voracitat desconeguda.

És en aquests paràmetres de veritable exegesi social on la «idiocràcia» té el seu propi relat. Es pot trobar en el llibre Trump: ensayo sobre la imbecilidad, l´autor del qual és el professor Aaron James, publicat a Espanya per Malpaso Edicions. Per al professor James, l´imbècil (polític) és «un tipus que actua impulsat per la ferma convicció de ser especial i no estar subjecte, per tant, a les normes de conducta comuns a tots els altres». El catedràtic de la Universitat de Califòrnia a Irvine crea la categoria idiocràtica a partir de l´observació, l´anàlisi i el pensament com fa tot bon filòsof. En aquests cas, d´un personatge tan estrambòtic com l´avui president dels EUA.

Però aquest assaig també podia haver estat inspirat per personatges i fets que es donen aquí. Són els que pertanyen a la peculiar classificació continguda en l´esmentat assaig: Pallasso-bocassa, babau fornejat, mentider compulsiu, xarlatà consumat, animador pocavergonya, cínic, enganya somiatruites o simplement burro presumit.

No s´ha de fer la travessia de l´oceà Atlàntic per trobar aquests tipus d´espècimens. També els tenim aquí. Tenen idèntica cara de formigó que en Trump i àdhuc el seu vici de tuitejar. Són tan iguals que, quan els portes la contrària, aleshores et converteixes en enemic a batre perquè ells estan en possessió de la raó democràtica. L´ombra del franquisme és tan allargada que fins i tot envolta els que mai el varen arribar a conèixer.

La idiocràcia es troba aquí i ara, per exemple, en les declaracions d´hostilitat terrenal a l´Exèrcit d´alguns polítics d´àmbit local i/o de les seves Corporacions, que, en no haver fet el servei militar gràcies al fet que Convergència i Unió la va suprimir quan decidia a Madrid, se´ls irriten els diverticles, els surten grans al cul i llancen verí per la boca quan veuen un soldat rondant per la seva «propietat», però que no tenen cap escrúpol intel·lectual per cridar-los perquè els auxiliïn quan el bosc es crema o els rius tornen a les seves lleres.

A la Gran Bretanya, ara mateix, l´Exèrcit complementa la policia en la seva vigilància antiterrorista i ben agraïda que està la seva població. Aquí pot arribar a passar el mateix i veurem llavors quina és la reacció d´aquests polítics locals.

Parlem clar i català: és un idiotisme en estat pur declarar «desmilitaritzada» una província, una comarca o una municipalitat quan impera un estat democràtic i de Dret com és sortosament el nostre cas. La «desmilitarització» pertany al llenguatge polític-militar i s´aplica únicament i exclusivament a un determinat territori quan aquest acaba de sortir bé d´una guerra. Però, clar, avui no es porta ni el llegir, ni el pensar, ni el saber, verbs i termes que si les eleccions fossin oposicions a concrets llocs de treball els seria d´exigència a tots els candidats a lloc funcionarial. No ho són i així ens van de plenes d´idiocràcia algunes corporacions locals d´aquest país de tots.

La ignorància, avui, es troba descarnada i ves a saber on para el seny per fer-la bascular fins allí on la gravitació és mostra de prudència. Sense voler-ho generalitzar, doncs error seria, afegiré que ni vaig subscriure ni subscric allò dit per l´insigne Hernández Mancha (AP) als socialistes l´any 1987 que els seus electors fins i tot seguirien i votarien una cabra, però si dic que observo amb molta preocupació que la idiocràcia parteix de la premissa que els electors som uns ningú.

Si per les seves obres els coneixereu, aleshores es pot concloure que han traçat frontera entre els elegits i els votants en creure que aquests darrers som una colla de babaus que ens empassem totes les seves tonteries. Doncs no; fins aquí podíem arribar, senyors i senyores de res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema