Sentències anònimes i informació

27.05.2017 | 06:30

Una de les diferències de criteri més cridaneres entre els tribunals encarregats de la defensa dels drets fonamentals s'està produint amb ocasió de la publicació i difusió de les seves sentències. Així, els anomenats «tribunals ordinaris», enquadrats dins del poder judicial i amb el Consell General del Poder Judicial com a òrgan de govern dels mateixos, s'estan decantant per publicar les seves resolucions ocultant els noms de les persones implicades. Les parts del procés no veuran, doncs, les seves identitats en els repertoris de jurisprudència, sinó que seran substituïdes per altres inventades aleatòriament. L'objectiu d'aquesta mesura és preservar la intimitat i imatge dels afectats, quedant les seves controvèrsies i plets en un singular anonimat. Per contra, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans no segueixen aquesta mateixa pauta i continuen, llevat d'excepcions motivades, donant a conèixer les seves decisions sense ocultar els protagonistes dels casos.

Molt cridanera va ser la publicació de la sentència de l'anomenat cas «Nóos», en la qual la Infanta Cristina, si es consulta el text divulgat pel CGPJ i les bases de dades oficials, passa a ser «Donya Eva», Iñaki Urdangarin és reemplaçat per «Don Julio» i Jaume Matas es converteix en «Don Bernardo». La raó d'aquest comportament s'argumenta en una combinació de la normativa sobre la protecció de dades i els drets a la intimitat dels interessats. Aquest raonament podria tenir certa lògica i algun sentit jurídic per a la població que no té cap càrrec públic, o per als ciutadans que són simples particulars sense cap vinculació amb un lloc de rellevància social. Però la mesura, a més de discutible, es torna absurda i ineficaç quan es tracta de procediments judicials que presenten un notori interès general per a la ciutadania i impliquen càrrecs institucionals, polítics o d'evident transcendència pública, sobretot si la sentència s'ha dictat després de setmanes, mesos o anys de constant informació periodística.

Pretendre que tot això caigui en l'oblit i que els fets jutjats i sentenciats passin a la Història completament desproveïts de la menció als seus protagonistes és, a més d'una quimera absurda, un flac favor a la idea de societat informada que ha de presidir tota democràcia. En l'afer posat com a exemple, defensar que, a hores d'ara, la gent oblidi el procediment en el qual es va veure immersa una Infanta en la línia de successió a la Corona o, més encara, que es pretengui fer passar per «Donya Eva» a «Cristina Frederica de Borbó i Grècia», no només no té sentit. A més, suposa un obvi pas enrere en la línia jurisprudencial, que sempre ha establert la importància d'una societat informada en una democràcia consolidada.

Per tot això, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans mantenen una línia argumental diferent. Per a ells, preval el dret a la informació i la rellevància pública dels casos enjudiciats. Tan sols en casos excepcionals i motivats es substitueixen les identitats. Així, en el Butlletí Oficial de l'Estat del passat 27 de juliol de 2015, es va publicar l'Acord de 23 de juliol de 2015, del Ple del Tribunal Constitucional, pel qual es regula l'exclusió de les dades d'identitat personal en la publicació de les resolucions jurisdiccionals. D'acord amb aquest, tan sols es preservarà d'ofici l'anonimat dels menors i de les persones que requereixin un especial deure de tutela, com el de les víctimes de delictes de la difusió dels quals es derivin especials perjudicis. Fora d'aquests supòsits, per afectar l'exigència constitucional de publicitat de les seves resolucions que s'estableix a l'article 164 de la Constitució, serà la part la que hagi de sol·licitar-ho i argumentar-ho en el moment de formular la demanda o de la seva personació davant Tribunal. En aquest cas, l'òrgan jurisdiccional, a partir de la ponderació de circumstàncies degudament acreditades concurrents en el cas, ha de resoldre el que consideri oportú però, si accedeix a la petició, no s'inventarà noms, sinó que es posaran les inicials corresponents.

Aquest problema ja s'ha debatut en diverses ocasions. L'any 2006, un particular implicat en un procés de separació amb diverses denúncies per delictes va sol·licitar al Constitucional que es publiquessin només les inicials de les parts. No obstant això, en la seva sentència 114/2006 de 5 d'abril de 2006, el Constitucional va denegar aquesta petició basant-se en la necessària publicitat de les seves sentències, així com en la transparència de la seva actuació. Tan sols en supòsits molt taxats s'ha procedit a ocultar les identitats. Per exemple, en les sentències 185/2002, de 14 d'octubre i 127/2003, de 30 de juny (va considerar legítim ometre la identificació de les víctimes de delictes sexuals); a les 7/1994, de 17 de gener, i 221/2002, de 25 de novembre, (també va arribar a la mateixa conclusió quan es refereix a menors en processos de filiació, desemparament, adopció i custòdia); o en el cas de les sentències 288/2000, de 27 de novembre, i 30/2005, de 14 de febrer (en afectar menors autors de delictes). Fora d'aquests supòsits, la postura del TC és contrària a l'ocultació de les dades dels protagonistes de les seves resolucions. El Tribunal Europeu de Drets Humans assumeix la mateixa doctrina que el Constitucional.

Per complicar encara més l'assumpte, l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), organisme encarregat de vetllar per la protecció de la privacitat, manté una postura molt discutible en aquest tema. En la seva Resolució 01239/2007 va deixar dit que «les sentències no són públiques, ni es publiquen per a general coneixement, tot i que en virtut del dret d'informació, com en el cas que s'examina, hi hagi notícies relacionades amb el denunciant i els fets».

Aquesta afirmació, al meu entendre, s'aproxima al disbarat. La publicitat de les sentències constitueix un instrument de garantia de la independència dels tribunals i de la seva actuació conforme a dret, ja que aquests principis es reforcen mitjançant el coneixement d'aquesta actuació dels tribunals pels ciutadans, i ha de considerar estretament lligada a la protecció dels drets fonamentals inherents a l'exercici de la potestat jurisdiccional pels jutges i tribunals. Aquestes paraules no són meves, sinó que consten a la sentència del Tribunal Suprem 1191/2008, de 22 de desembre. Si a això afegim el contingut de l'article 120 de la nostra Constitució, que consagra la publicitat, no només de les sentències, sinó, en general, de les actuacions judicials, es podrà entendre la meva crítica a la postura de l'Agència Espanyola de Protecció de dades.

Acabo amb una frase del Tribunal Suprem Nord-americà, que ja es va pronunciar el 1948 sobre els beneficis de la publicitat de les actuacions i resolucions dels tribunals: «Aquesta garantia és una salvaguarda contra qualsevol intent d'usar als tribunals com a mitjans de persecució. Saber que cada judici està subjecte a la revisió de l'opinió pública constitueix un control efectiu sobre els possibles abusos del poder judicial». La postura contrària, malgrat revestir-se de l'aparent bondat de preservar la intimitat i imatge dels afectats, pot suposar en realitat una seriosa fractura de les garanties de la nostra democràcia, del nostre Estat de Dret i de la importància de la informació per a la seva supervivència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema