Cartes

encara tabú?

Francesca Barti Comalat BANYOLES

Encara fa mal d´ulls veure una persona plorar. Encara hi ha el mal hàbit de dir «no ploris» a algú que plora. Encara neguem que les llàgrimes surtin, llisquin galta avall i ens netegin la cara.

Un plor o un somriure, quina diferència hi ha? Cap ni una! Ambdós, naturals i respectables en moments en què els sentim de tot cor.

No ets dèbil per plorar ni fort per somriure, ans el contrari, també podria dir que ets valent quan et permets plorar o un covard quan forces somriures per emmascarar la tristesa.

Vells estereotips que encara romanen a les nostres ments, absurdes idees errònies que van canviant lentament amb el temps.

El negre no és simplement negre, també és brillant i bonic com la llum del sol.

Convé recordar que l´univers es va crear en la foscor més absoluta i a partir d´ella va néixer la vida.

La tristesa existeix i vivim quan la deixem sentir.

Viure-la de tant en tant és simplement acceptable i ètic; sense judici, molt millor.

Dues bombes

molt perilloses

àngela ferrer i mató girona

En el món en el que vivim s´han covat dues bombes molt i molt perilloses.

Una està ubicada a Corea del Nord. El seu mandatari, al que crec li manca un bull, poseeix un arsenal d´armes atòmiques i de tot tipus i una mala llet que fa feredat. Llavors, en qualsevol moment se li pot passar pel cap provar com funcionen i/o intencionadament mostrar al món el seu poder destructiu. I us asseguro que tots volarem pels aires si així actua. No sembla que ningú el pugui aturar (és com allò de posar el cascavell al gat) i té emmagatzemat tot el material destructiu per actuar si la seva esquizofrènia li dona per aquí.

L´altra bomba talment igual de perillosa és el President Trump. Té de bon president el que jo de vietnamita, o sigui res de res. És contradictori, ofèn tothom, es creu el millor quan és un tipus sense moral ni responabilitats de cap mena. És una amenaça latent. I no oblidem que d´armes a EUA n´han de tenir un fotimer i, si hi ha encreuament de trets entre Estats Units i Corea, Déu ens agafi confessats. La fi del món haurà arribat. Tenim altres punts calents però el seu perill no és ni molt menys com els que he esmentat. Rajoy, May, Maduro... però no són potencialment perillosos com els dos personatges esmentats

Què podem fer? Res és res. Encomanar-nos a Déu perquè o siguin d´alguna manera eliminats o destituïts, i preparar el nostre enterrament, que per cert ara mateix costa un ull de la cara. Tot el que podem tenir per una urna o un forat.

Això s´ha d´acabar

Nina Montero Costas CASSÀ DE LA SELVA

Cada dia el mateix problema, surto de casa i sempre em trobo el mateix. Visc a Cassà de la Selva, al carrer Bassegoda, i cap a les cases del final hi ha un camí on darrere hi ha un pont i una riera. Quan agafes aquell caminet, sempre, però sempre, et trobes dues coses: femtes de gos i escombraries. És inacceptable, els propietaris dels gossos dels barris propers porten les seves mascotes a defecar darrere de casa meva i després no ho recullen com haurien de fer-ho. També, altres persones que es dediquen a tirar les seves deixalles a terra o a la riera perquè els fa mandra llençar-ho a les escombraries que estan a uns 10 metres. Això no només passa aquí, sinó que a Girona també. És vergonyós veure tot això quan la nostra única intenció és passejar una estona.