Tenim una democràcia limitada en molts aspectes, i un d´ells són els règims electorals de molts països. Ho podem veure fent una breu comparació dels sistemes existents als Estats Units, el Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya, Espanya, Suècia i els Països Baixos.
Als Estats Units trobem una absoluta privatització del sistema electoral, especialment des que el Tribunal Suprem va sentenciar a favor de l´absoluta «llibertat» per fer aportacions per part de les empreses. Això, unit al sistema majoritari uninominal, fa gairebé impossible l´existència de cap nou partit a la Cambra de Representants (House of Representatives), tret del Partit Repúblicà o del P. Demòcrata. Més difícil és encara al Senat, on s´escullen solament dos representants per cada estat, tinguin 37 milions d´habitants com Califòrnia o poc més de mig milió com Wyoming. Per la seva banda, a les eleccions presidencials, el candidat més votat pot no tenir la presidència, en funció del repartiment dels vots electorals en cada estat.
Al Regne Unit, també amb un sistema majoritari, el finançament privat més limitat i el fort arrelament de «tercers partits» en algunes zones, fa que puguin obtenir representació prop d´una dotzena d´ells. Malgrat tot, també ens trobem una certa «democràcia distorsionada», com podem veure observant algunes dades. Així, a les eleccions de 2015, el Partit Nacional Escocès (SNP) va obtenir 56 dels 59 escons d´Escòcia al Parlament britànic amb el 50,0% dels vots, mentre laboristes, conservadors i liberal-demòcrates es repartien els altres tres, sumant conjuntament més del 45% dels vots. També són presents a la Cambra dels Comuns (House of Commons), algunes altres forces minoritàries, com l´extrema dreta del Partit per la Independència (UKIP), els Verds (Green), els unionistes d´Irlanda del Nord (DUP i UUP), els republicans d´esquerres de l´Ulster (Sinn Féin) o els nacionalistes gal·lesos (Plaid Cymru).
També França té un sistema electoral majoritari, si bé la votació a dues voltes i les restriccions al finançament privat fa que alguns partits menors puguin arribar a la segona volta i guanyar escons aliant-se amb forces polítiques afins. Així, a l´Assamblea Nacional (Assemblée Nationale) hi tenen actualment representació prop d´una dotzena de grups, entre ells els socialistes, els Republicans (abans MDP), el Front Nacional de Marine Le Pen, l´esquerra alternativa de Jean-Luc Mélenchon i els verds d´Europa Ecologia, sent previsible que La France en Marche, el moviment liberal d´Emmanuel Macron, nou president de la República, entri amb força al nou parlament que s´elegirà properament.
A Itàlia, l´actual sistema proporcional estableix un mínim del 4% de vots en àmbit estatal per treure representació a la Cambra dels Diputats (Camera dei Deputati), i un 10% en el cas de les coalicions. Així, a les darreres eleccions de 2013, només quatre coalicions varen obtenir representació en aquesta cambra, les encapçalades pel Partit Democràtic (PD) actualment liderat per Matteo Renzi, pels conservadors del Poble de la Llibertat, de Silvio Berlusconi, el Moviment Cinc Estrelles del populista Beppe Grillo, i l´Elecció Cívica de Mario Monti (centredreta). Cap coalició a l´esquerra del PD va aconseguir representació.
A Alemanya trobem un sistema mixt, però més democràtic que alguns dels anteriors, en el qual la meitat dels diputats són elegits pel sistema majoritari i l´altra meitat pel sistema proporcional amb llistes tancades en àmbit federal, on cal superar un mínim del 5% per obtenir-hi escons. Al Parlament Federal (Bundestag) hi tenen representació la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) d´Angela Merkel i els seus socis social-cristians de la CSU, els socialdemòcrates de l´SPD, l´Esquerra (Die Linke), i els verds (Grüne), mentre els liberals (FDP) van quedar fora del Parlament, tot i obtenir més de dos milions de vots.
A Espanya, el sistema proporcional i la inexistència d´una barrera mínima de vots en àmbit estatal (3% en àmbit provincial), podria suposar que fos més democràtic que els anteriors, però justament les circumscripcions per províncies, que afavoreixen les grans forces polítiques, fan que això quedi bastant desvirtuat. Al Congrés dels Diputats hi tenen representació, com és prou conegut, des dels conservadors del Partit Popular als socialistes del PSOE, l´esquerra més radical d´Units Podem, els liberals de Ciutadans i els diversos grups nacionalistes.
Per la seva banda, el sistema electoral suec és gairebé proporcional pur i un dels més democràtics d´Europa, si bé cal obtenir un 4% dels vots en àmbit estatal per aconseguir representació al seu Parlament unicameral (Riksdag). Hi tenen representació vuit partits, entre ells, el socialdemòcrata (Socialdemokraterna), el conservadors del P. Moderat (Moderata), l´extrema dreta dels Demòcrates Suecs (Sverigedemokraterna), els Verds (Miljöpartiet de Gröna), els liberals del Partit de Centre (Centerpartiet), el Partit de l´Esquerra (Vänsterpartiet) i la Democràcia Cristiana (Kristdemokraterna).
També els Països Baixos tenen un sistema pràcticament proporcional pur, sense un mínim de vots en àmbit estatal, sens dubte entre els més democràtics del món. A la cambra baixa del Parlament (Tweede Kamer), hi tenen representació parlamentària fins a tretze partits, entre ells els dos grups liberals (VVD i D66), l´extremadreta del Partit per la Llibertat (PVV), la Democràcia Cristiana (CDA), els Verds (GL), els esquerranistes del Partit Socialista (SP) i els laboristes (PvdA).
