Ha penjat la guitarra el millor i més important cantant català de tots els temps. Un clàssic de qui Manuel Sacristán va dir: «La seva obra és una mena d´autobiografia col·lectiva». Raimon. Jo no seria com soc sense ell. Sempre trobo consol en alguns dels pensaments inclosos a les seves cançons. «Et farà guanyar la vida el que la vida s´emporta». «L´única seguretat, l´arrelament dels meus dubtes». «I en som molts més dels que ells diuen i volen». «Qui perd els orígens perd identitat». «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó». «Amb tots els petits vicis, adult et consideres». Assisteixo dissabte al comiat al Palau de la Música. És el penúltim de 12 concerts que han sumat més de 23.000 espectadors. Quan canta Som, la segona cançó que va compondre, ja m´adono que això serà un crescendo d´emocions perquè ell, l´artista, ha entrat ja en trànsit, que això no és un bolo comercial, sinó una catarsi col·lectiva a través del fil poètic d´amor i de lluita que ha teixit Raimon. I quan passa per Espriu, em conjuro que aquest estiu miraré aquesta terra, convençut com estic que el comiat de Raimon i la resposta emocionada del públic és un indicador infal·lible del canvi de cicle. S´obren nous camins plens de llum per a un país si s´arrisca de cop a ser qui és.
