El caminant en les grans planures àrtiques té la impressió que com més tresca l´horitzó més se´n va a la llunyania, més es distancia. Com més s´avança, més es recula; es fuig, paradoxalment, endavant i enrere. El paisatge és tan eixamplat i profund com inabastable i el vianant en la mesura que es mou endavant, més es desvia del destí final.
Quan ha superat una llarga planícia glaçada n´apareix una altra i noves extensions de gel semblants als ja recorreguts. Una munió d´andarencs independentistes, cansats per la llarga ruta, creuen que ja n´hi ha prou, de trepitjar l´oceànica superfície àrtica, que ens porta a altres d´ignotes que han de ser explorades i voldrien tocar la línia del fons i que fos la fi del trajecte. La dinàmica social és per alguns enervant i despacientats criden «estem exhausts».
Separatistes i separadors s´autoalimenten. Tot és negociable i res és negociable. L´origen del separatisme, per molts secessionistes, en part rau en la voluntat dels separadors que maltracten Catalunya i la voldrien callada i submisa; aquests separadors no la volen fora d´Espanya, però sí reconquistada políticament, una colònia obseqüent, obedient i dòcil, i justament aquest propòsit els converteix de facto en separadors.
Tanmateix molta gent que viu a Catalunya matisen i desdramatitzen aquest plantejament i no senten que pertanyen a una colònia conquistada, sinó a una part de la geografia espanyola i que Madrid, certament, té part de culpa, però la part no és el tot, puix que hi ha culpabilitat atribuïble al Govern català. Rajoy, clausurat en ell mateix, no vol sentir a parlar d´independència, perquè Rajoy es deu al seu mercat electoral, no els pot trair, i Pedro Sánchez el recolza perquè els votants del PSOE no volen una Catalunya desmembrada. Pablo Iglesias tampoc la vol allunyada i en de fer-se el referèndum de l´1-O, que ell accepta, farà campanya a favor del no, però insinua que cal trobar solució satisfactòria al que tòpicament s´anomena «la qüestió catalana». Rajoy es mostra intractable i Puigdemont es mostra intractable per en Rajoy.
Tot va començar quan el rocós Tribunal Constitucional va esquarterar l´Estatut d´Autonomia aprovat pels catalans. Aquella tempesta va enfangar la vida política i des de llavors a Catalunya hi ha partidaris a favor de l´independentisme, com en contra. Alguns motivats per ideals, per romanticisme o per principis polítics. Uns sincerament creuen que el millor és deixar de ser espanyols i altres honestament pensen que el millor és seguir dins l´estructura política de l´Estat espanyol amb millors condicions, per exemple: l´aplicació de règim foral basc, fer de cop el corredor mediterrani i alliberar de peatge algunes molt circulades autopistes.
Separatistes, unionistes i un tercer grup que es declaren catalans i espanyols o espanyols i catalans. M´atreveixo a dir que el comú denominador de molts és que si seguim amb l´actual statu quo s´han de millorar els tractes econòmics i hi ha d´haver un reconeixement sincer a la diversitat plurinacional i una acceptació explícita, unívoca, vers Catalunya.
Ara bé, per als que es volen escindir tot anirà millor, econòmicament i socialment, perquè per a ells Espanya és una rèmora que no ens deixa avançar. Fora de la gent amb ideals o de principis polítics honestos a favor i en contra de seguir sent espanyols, hi ha els que vetllen només pel seu interès personal. La seva posició ideològica és una defensa del seu modus vivendi. Avantposen el seu profit a l´interès col·lectiu, fins consideren que el seu pensament es correspon amb el de la majoria i si no els és igual, puig que la majoria està equivocada, ells, no. Hi ha persones enterques als dos bàndols que tenen el poder de la paraula i la manifesten en la premsa i en les televisions. Han de fer bullir l´olla, han d´arribar a fi de mes i intueixen que si guanya la segregació perdran la feina, també entre els defensors de la secessió, si el projecte fracassa, no trobaran cap lloc de treball.
Però semblant a aquests opinants interessats per conservar la feina hi ha també un comerç capficat que es pregunta si li pot anar bé l´aposta separatista i uns conclouen que sí i altres que no. Uns interpreten que milloraran els ingressos evidenciant el seu catalanisme i altres, al contrari, tanmateix la majoria de botiguers o autònoms guarden un silenci esperant el desenllaç final.
Hi ha una premsa que desinforma sense importar-li faltar a la veritat quan tracta l´acció de govern de la Generalitat i justifica la seva actitud com una reacció justa i lògica a les mentides oficials dels separatistes. Hi ha també una premsa oficiosa que desinforma falsejant la realitat com una reacció justa i lògica a les mentides escampades pels detractors del separatisme.
Així com el govern de Madrid i el de la Generalitat han deixat de parlar-se, últimament he observat que la intel·lectualitat (escriptors, periodistes, pensadors) d´un costat i els de l´altre ja no dialoguen. A la premsa, com en els diaris digitals, han deixat d´aparèixer cartes criticant alguns opinants pel seu article independentista o unionista, ara ja ningú es pren la molèstia de contrariar-los. A la xarxa no hi ha raonaments escrits sota un text en pro del secessionisme o de l´immobilisme. S´ha tallat la comunicació; no hi ha xoc de trens comunicatius i ideològics.
La munió de caminants de la planura àrtica ha sigut desplaçada a un desert insondable amb nom de referèndum el dia 1 d´octubre o probablement a unes noves eleccions.
