Tots els costums mereixen censura, especialment els bons. Per què? Doncs per ser costums. Quan després de Felipe, la dreta legitimista va recuperar el govern del país, ho va fer amb la naturalitat (i el furor) de qui torna, per fi, a casa i recull les claus amagades al test de geranis. Es redreçava el rumb natural de la pàtria. El rígid Aznar va començar citant el poeta Luis Cernuda i va acabar celebrant unes noces de fel amb l´electorat, previ casament de la seva filla a El Escorial amb una llista de convidats que, amb el temps, seria la dels més buscats per la Guàrdia Civil. Però no oblidem que Zaplana va comprar l´alcaldia de Benidorm amb una trànsfuga i el mateix va fer Esperanza Aguirre amb dos diputats socialistes en estat de necessitat. I el tamayazo va ser el començament. Moció de censura? I tant.
L´estil de Carlos Fabra, a Castelló, com el dels Baltar a Ourense, tenia un sabor més agrari, més de «señores de horca y Caudillo» (Umbral). Si els seus avantpassats en la diputació guanyaven vots amb un lot de vedella i un paquet de cigrons, ara s´oferien requalificacions de parcel·les a dojo: «A vore si Carlos mos arregla lo nostre».
Amb el temps, els conservadors van perdre les seves majories, encara que s´havia de comptar amb el vot ocult: no m´estranya que s´amagués, jo també tindria vergonya, de manera que en aprovar una comissió investigadora de les finances d´un partit ple de bandits, la reacció dels nois de Rajoy ha estat condigna: si ataqueu la meva destil·leria us posem una bomba en els vostres despatxos de licor.
Els diners i el poder són molt incestuosos, més endogàmics que els gitanos o els iemenites, més que les tribus afganeses. El pare de Javier de la Rosa també va robar i fins va fingir la seva mort i el pare de Rodrigo Rato va passar per la garjola, com no podria ser d´una altra manera. I encara queda el cas de Javier López Madrid, gendre de l´oligarca (espanyol, no rus) Villar Mir i presumpte soci de Nacho González (a la presó) i suposat assetjador de la dermatòloga Elisa Pinto (apunyalada dues vegades). Tots de bones famílies.
