Recentment us parlava d´una sentència dictada per l´Audiència Provincial de Guipuscoa, on es declarava la responsabilitat civil d´un pare i d´un centre educatiu pels insults d´una alumna de tretze anys a una professora del centre mitjançant les xarxes socials.
Ara, una recent sentència, de març d´aquest any, ens arriba de molt més a prop, de Barcelona, i en un cas de bullying, on es declara la responsabilitat civil del centre educatiu per no haver actuat amb la deguda diligència.
El titular és prou impactant: les persones o entitats que siguin titulars d´un centre docent d´ensenyament no superior, respondran pels danys i perjudicis que provoquin els seus alumnes menors d´edat durant els períodes de temps que estiguin sota el control o vigilància del professorat del centre, desenvolupant activitats tant escolars com extraescolars i complementàries.
El bullying, o assetjament escolar, ha estat un fenomen present durant molts anys als centres i en certa manera tolerat i fins i tot considerat com a normal, fins que d´un temps ençà s´ha convertit en un dels problemes que més preocupa la nostra societat, segurament per haver-se agreujat per l´accés dels menors a les xarxes socials.
El bullying ha estat definit com aquella conducta o catàleg de conductes, generalment permanents o continuades en el temps, i desenvolupades per un o diversos alumnes sobre un altre o altres susceptibles de provocar a la víctima un sentiment de terror, angoixa i inferioritat, amb l´objectiu d´humiliar-lo i infringir o trencar la seva resistència física i moral.
Les denúncies per bullying s´han multiplicat per vuit en l´últim any, el que ens dona la dimensió del problema i la gran preocupació existent a la societat en aquest sentit.
El cas en si no s´allunya gaire del patró que sol veure´s en aquests temes: assetjament físic, combinat amb publicacions degradants a internet, conflicte escolar i finalment abandonament del menor del centre educatiu per estrès psicoescolar.
La singularitat d´aquesta situació vindria en tot cas per la consideració que fa la sentència de que el centre educatiu no va fer prou per estar atent o pendent del problema (del qual evidentment tenia coneixement), sinó que havia d´haver previst les situacions de conflicte per evitar-les i en tot cas haver pres les mesures adients i al seu abast.
Un cop més veiem com hi ha una inversió de la càrrega de la prova, és a dir, és el centre educatiu el que ha de provar que va actuar amb diligència suficient per evitar el dany, entenent-se en cas contrari que haurà existit una situació de falta de control o d´absència de vigilància i protecció per part del centre.
Òbviament no es pot generalitzar i s´ha d´analitzar cada cas en concret, però la qüestió és: fins on pot arribar el centre per posar fi a aquesta situació? Quines són les mesures que pot prendre? Fins on pot realment arribar aquest control o vigilància?
La sentència considera, en definitiva, que el centre no va fer prou simplement estan atent o pendent del nen en qüestió, i per això condemna el centre com a responsable civil dels danys morals soferts per l´alumne, i que es van quantificar en aproximadament uns 50.000 euros pels trastorns soferts pel menor.
No és un cas aïllat. La polèmica és oberta i les solucions no són fàcils. Els jutjats només aporten solucions a posteriori. Hem de debatre entre tots com acabar amb aquests situacions, defugint, com s´havia fet en el passat, de considerar que poden ser situacions normals o més o menys acceptables, quan de normals no tenen absolutament res.
