A tots ens han parlat tantes vegades de les excel·lències del nostre sistema sanitari i dels efectes nocius que hi han tingut les retallades, que quan comprovem en primera persona que, a pesar de totes les queixes i crítiques, segueix essent un dels millors del món, quedem enlluernats. És cert que a causa de la crisi, he hagut d´esperar quasi dos anys, per poder ésser intervingut d´una reducció d´estómac, que sens dubte estalviarà molts diners al sistema en el futur i que a mi em regalarà uns quants anys més de vida, però quan s´hi van posar, ho van fer «en serio». Vaig ingressar al Trueta el dilluns a 2/4 de nou, m´adormien tres hores més tard i marxava -amb només un 30% de la meva tripa i quatre feridetes petites per on havien inserit «les eines» per retallar-me l´òrgan que fins ara més havia mimat del meu cos (o potser és el segon?)- el dijous següent, a les tres de la tarda. I a les set ja treia el meu gosset a passejar per Roses (o ell a mi, que mai se sap).
Pel camí, dos anys de visites i entrevistes -amb el metge de capçalera, la dietista, l´endocrinòleg i també amb el cirurgià, que és qui finalment et fica el ganivet. L´atenció, sempre exemplar. Mai he hagut d´esperar més de 15 o 20 minuts quan tenia una cita i en tot moment he tingut la sensació que no era tan sols un número (que ho era!), sinó que els metges s´interessaven per mi com a individu, que estan al cas que cada persona és un món. Ells feien tants esforços com jo per establir una relació de «confiança», que és tan important (i tan difícil d´assolir) en la relació metge-pacient. Autèntica professionalitat i vocació, vaja. És clar que, com a la vida, no tot era perfecte. Per l´anecdotari queda que, degut a la pressa amb què em van haver de convocar perquè sobtadament van quedar unes hores lliures al quiròfan, algú es va oblidar de citar-me pel preoperatori amb l´anestesista. Però ens va servir per adonar-nos, tots, que els sistemes mai són perfectes. I també em va tocar una (d´un munt que van passar per la meva habitació) infermera, que seria més feliç fent una altra cosa, perquè això de «mimar» els pacients perquè millorin aviat no semblava pas que ho entengués com una part de la seva feina. L´endemà de l´operació, quan encara no em podia moure, li vaig demanar que si us plau em llegís el telèfon de l´empresa que es cuida dels televisors, que tenia ben bé al seu abast. Però en lloc de facilitar-me´l, va decidir donar-me un discurs de cinc minuts dient que això no formava part del seu treball i que en tot cas ho faria quan hagués acabat atenent a tots els malalts de la planta per motius de la seva salut. I no, no és que tingués un mal dia. Per la complicitat amb una col·lega seva vaig saber que ella era així.
