El mateix dia que al Parlament espanyol el president del govern, Mariano Rajoy, en resposta a la necessària, ben argumentada però fallida moció de censura de Podem, cantava les excel·lències de les seves polítiques i ens explicava els grans èxits que acompanyen la seva gestió, es donava a conèixer l'informe anual de l'OCDE sobre les perspectives d'ocupació per a l'any 2017. Segons les dades d'aquest informe, Espanya, tot i ser el país amb el ritme de creació d'ocupació més alt d'Europa actualment, és un dels socis de l'OCDE que surten més mal parats si es mira la qualitat de l'ocupació. Espanya encapçala un dels rànquings més preocupants: el de persones en edat de treballar amb baixos ingressos (és a dir, que cobren només el 50% o menys del salari mitjà). A l'Estat el nombre de persones en aquesta situació ja supera el 16% de la població activa, per l'11% del 2006. En aquests set anys, Espanya ha superat de llarg països com Xile, Israel i Mèxic, mentre que d'altres, com Nova Zelanda i Austràlia, que se situaven al mateix nivell a l'inici de la crisi, han reculat i per tant han millorat les seves dades. És l'altra cara de la realitat que el govern del Partit Popular intenta amagar sota la catifa, conjuntament amb la corrupció que impregna el seu funcionament i l'autoritarisme que destil·la la seva manera d'entendre la política.

L'evolució de l'economia apunta que al llarg del 2017 es recuperarà el PIB perdut durant la recessió o que, fins i tot, se superarà en termes reals. Però aquesta recuperació es reparteix de forma molt desigual entre els factors que la creen, capital i treball. Mentre que els beneficis empresarials ja superen el nivell precrisi del 5,5%, segons diuen el experts, en canvi, la remuneració de salaris està per sota i el nivell d'ocupació també, de manera que, en conjunt, el pastís s'ha fet més gran però el tros que arriba a les economies dels treballadors i les seves famílies no ha recuperar globalment la mida anterior a la crisi.

Cap bona persona s'atrevirà a negar públicament que la recuperació econòmica hauria de beneficiar tothom. Però la realitat no és aquesta. Els salaris, la principal font de renda de les llars, han tingut un increment de l'1,27% en els convenis col·lectius signats fins al mes de maig passat, mentre que els preus van augmentar el 2,53% en el mateix període. Entre els empleats públics, la pèrdua de poder adquisitiu encara ha estat més gran, ja que l'augment previst per a les seves remuneracions és de l'1%. El salari mitjà del conjunt d'assalariats de l'estat es continua retallant, a causa de la devaluació dels salaris d'entrada dels nous contractes de treball, molts dels quals tenen lloc en sectors de poc valor afegit. El mateix patró de pèrdua de poder adquisitiu tenen les pensions, que és una altra de les fonts de renda més importants de les famílies.

La causa de tot plegat ja no és la crisi econòmica. La raó és una política econòmica, impulsada pel Partit Popular i consentida per aquells, que per acció o per omissió, el mantenen en el poder. Canviar aquesta política justifica la necessitat d'una altra moció de censura que obri, aquesta vegada sí i com abans millor, les portes a un canvi real en benefici de la majoria.