Anunciar que ens sentim indefensos i que el nostre temps vital ha esdevingut basardós és quelcom acceptable per molta gent. Ens angunieja pensar que trets d'odi de qualsevol arma disparada per fanàtics contra la població que viu en un país que els de la Gihad consideren enemic real o potencial, poden tallar les nostres vides.
Vivim intranquil·litzats pel terror, doblegats a la crisi i als populismes polítics. Ens capfica el terrorisme manifest i el latent de cèl·lules adormides, que es poden activar per qualsevol estímul, en un continent envellit que no sap com resoldre el conflicte, que dona cops cecs, bastonades a l'aigua, i que ha deixat de blindar-nos de forma efectiva. Un servidor sí que pensa, com d'altres, quan és dins la panxa del vaixell o d'un avió, viatjant en tren o prenent un cafè en una terrassa concorreguda, que corro perill i tot individu estrany i sospitós és una amenaça possible. Ho confesso: tinc por.
L'islam des de fa dos decennis és la religió més colonitzadora, la més expansionista, que més conquereix consciències, la que més s'estén i s'universalitza. La religió musulmana, a diferència de la catòlica, no té grans dogmes de fe, que exigeixen als creients molt bona voluntat per acceptar el misteri de la santíssima trinitat, que Jesús sigui fill de Déu, engendrat per una dona verge (com si no ser verge fos intrínsecament pervers) que pujà al cel amb cos i ànima. L'islam es resumeix amb el mantra: «Només hi ha un Déu, Al·là, i Mahoma és el seu profeta».
L'adoctrinament als seus adeptes es verifica de forma senzilla i apassionada -el mahometisme és simple, no té teologia- fins fanatitzar-los en poc temps. La programació dels cervells en la radicalització es realitza de forma insistent, inquietament accelerada. Aquesta aculturació religiosa serveix per injectar odi per totes les humiliacions militars rebudes des de l'època colonial i ràbia pel permanent intent d'occidentalització dels seus països, que han hagut d'aguantar durant el segle XX i que va en contra del seu costumisme tradicional. El proselitisme és eficaç perquè els adoctrinats surten convençuts que el món no musulmà és erràtic i pecador, només pot ser salvat si tota la gent abraça la seva religió redemptorista, salvífica, que és el destí final de l'islam. Tot el món ha de ser una mesquita.
La violència rabiosa es projecta tant a Occident (els dos casos més recents: Manchester i Londres) com en països de religió musulmana (Afganistan), que ells interpreten com una desviació diabòlica de la puresa fundacional alcorànica. El ciutadà occidental pensa que l'estat ha fallat, que no ha sabut protegir bé, el que propicia la justificació de l'estat policia, de retalls de la llibertat en benefici de la seguretat.
Fa poc he viatjat en avió i no vaig percebre controls rigorosos a l'aeroport. Fins diria deixadesa i cansament en els vigilants, talment com si la seva tasca no fos transcendental. Ho vaig comentar amb un passatger habitual d'aquesta ruta i em confirmà la meva sospita. Potser estan mal pagats, potser la jornada laboral és massa feixuga o no es prenen seriosament la feina, tanmateix em semblà frívola la seva gestió. En altres aeroports, per exemple Munic, vaig ser degudament escorcollat, també les meves pertinences, com la resta de viatgers.
Els conversos en totes les religions acostumen a ser els més exaltats per fer-se perdonar els anys que visqueren aliens al nou credo, en la foscor del pecat. Aquestes sobtades il·luminacions dels neòfits en l'islamisme radical, educats a occident -el que evidencia el fracàs de l'escolarització occidental- els obliga a l'heroisme i si s'han d'immolar matant els infidels croats se sacrificaran violentament amb la promesa d'un cel de rius de llet i mel i amb verges deleroses esperant-los.
Els convertits han de demostrar ostentosament que han entès el missatge i poc importa si els seus van ser acollits en una comunitat com a refugiats polítics, poc interessa que la comunitat els hagi facilitat fins i tot estudis universitaris, ells han vingut al món per ser soldats d'un nou estat islàmic, per Isis. Perquè «qui amb llops va, exhibeix udolar» (qui va a adoctrinaments perillosos acaba matant). Che Guevarra proclamà s'han de crear dos tres, molts Vietnams en tot el món, igual que han de néixer molts Osama Bin Ladens en cada país infidel.
Ara tenim por, senyors terroristes gihadistes, i no volem ser assassinats per vosaltres, no volem que el vostre odi sigui la daga que segui la vida dels familiars, amics o de persones anònimes, que no us han fet res, ans al contrari molts d'ells han estat solidaris amb el sofriment dels necessitats, entre els quals hi ha gent dels vostres països i probablement familiars vostres. La guerra bruta ja l'heu guanyada: heu endinsat el pànic en els nostres cors. Ens queda, emperò, la paraula i de nou l'intent de demanar-vos que si esteu furiosos i venjatius no resolgueu covardament el vostre odi sobre la població desarmada.
Abraham Lincoln va proclamar en un discurs: «de l'única cosa que hem de tenir por és de la pròpia por», una paràfrasi d'una frase del filòsof grec Epictet d'Hieràplis: «No hem de tenir por de la pobresa, de l'exili, de la presó, ni de la mort, del que s'ha de tenir por és de la pròpia por». Hem de reconèixer que Europa, sacsejada per bombes, camions assassins i atemptats atroços a ganivetades té por. Ells han guanyant ja la guerra psicològica de la intimidació, esperem que no ens assassinin el cos.
