Jo no l'he vista, però m'han assegurat que La venganza de Salazar és un rave. Una llauna. Un artefacte repetitiu, que ha perdut els encants i l'esbojarramenta de les primeres aventures del corsari Johnny Depp.

Qui busqui el sentit de la meravella, l'estrambotisme i la surrealitat d'aquells films, els haurà de trobar en alguna altra banda. Potser a la Biennal de Venècia, on Damien Hirst ha omplert dos palaus amb els tresors que transportava un vaixell tan inexistent com l'Holandès Errant. I si algú té dubtes de la connexió simbòlica i espiritual de l'artista amb la iconografia de Disney, segur que se li esvairan davant d'una escultura de Goofy recoberta de percebes.

A la mostra, Hirst se'n refot de les col·leccions museològiques i reinterpreta les mitologies del passat mentre les encavalca amb les d'avui, recobrint-les amb una pàtina falsa de coralls, crustacis i esponges. El resultat sol ser sorprenent, estimulant i corprenedor. Una delícia titànica.

Si sou del ram del fantàstic, potser trobareu ressons de Ray Harryhausen a la batussa èpica de Kali amb l'Hidra. I les deformitats de Proteu us semblaran el preludi de la nova carn de Cronenberg, igual que l'Arachné podria haver estat la baula perduda de l'antiga Grècia amb el científic mutat de The Fly? Els enllaços són interminables.

Quan aquesta expo tanqui les portes, recol·locar-la pot ser problemàtic. Jo provaria d'instal·lar-la en algun no-lloc, com ara l'annex secret del British Museum, que servia de quarter general de la Lliga dels Homes Extraordinaris. Segur que hi quedaria com l'anell al dit.