El naixement d'un riu inspira els poetes. Joan Maragall ho va iniciar, el 1894, pujant a veure on neix el Ter. Més tard, Antonio Machado va anar a veure on neix el Guadalquivir. Gerardo Diego va arribar a on ho fa el Duero. Camilo J.Cela va anar a la font del Bidasoa. I Guerau de Liost va poetitzar el naixement de la Tordera, al Montseny, en realitat el poeta jugava a casa. Cap poeta ha pogut escriure sobre el naixement del Galligants perquè, senzillament, no neix sinó que es forma. Diversos recs i torrents,com un discret sistema nerviós, porten aigua -si poden- al palmell del fons de la vall de Sant Daniel. Però així i tot, el Galligants ha merescut ser considerat pel gran cronista dels rius, Pedro de Lorenzo, que li diu «Galligants, el breu, el riu terrible.» I és que el 1843 amb una crescuda va causar 120 morts i la destrucció de tot un barri que llavores es va urbanitzar, la plaça de Sant Pere.

El Galligants i la seva vall de Sant Daniel formen una reserva natural i espiritual a les portes de Girona. Aquí l'ancestral es fa present i ben presidit per un monestir de benedictines, de gran referència, des de l'any 1086, enmig d'un paisatge amable amb elements notables com els finestrals del mas Preses, l'arquitectura sòlida de la Torre, la galeria de can Coll, el mas Miralles. I al mateix dintell de la vall, una altra construcció romànica, Sant Pere de Galligants, ara museu. Però, a més, el patrimoni natural ofereix unes incomptables fonts, escampades per la vall,que conviden a la descoberta.

Tot plegat ha fet produir una acumulació literària i artística molt pròpia. Cada marge, riera i camí d'aquesta vall és testimoni d'un cavallet de pintor o d'un full de bloc ben escrit. Més enllà d'aquells pretèrits Jocs Florals, el riu (que amb prou feines es diu riu) i la seva vall ( que s'havia dit Ombrosa) inspiren llum per a una abundant creació artística i literària. No farem ara una relació onomàstica de pintors i poetes que han excel·lit amb obra feta aquí mateix. Molta d'aquesta obra és desconeguda, i seria molt meritòria la iniciativa de treure de l'oblit allò que en el conjunt ha de formar una vertadera herència i presència espiritual d'aquest paisatge.

Sant Daniel i el Galligants són inserits a la mateixa història de Girona, més del que pugui semblar. Amb els ulls reals o els de la imaginació, podem resseguir un conjunt de sentinelles a tota la conca del Galligants; alguns d'aquests ja no tindríen la traça de la defensa, jubilats com són, amb signes evidents d'haver abandonat la guàrdia: el castell de Montjuïc, els baluards de Caputxins, Calvari, Reina Ana, Cabildo, Condestable, la Torre Gironella, pedra i pedres, venerables i esgalabrades, com una bugada estesa al sol per sempre més.

Quan el passeig Arqueològic es queda ja a mitja claror de dia, manlleva encara una pinzellada de sol al castell de Sant Miquel, saltant la vall ja absoluta del Galligants, els espais de la nostra benvolguda reserva ecològica. La mirada travessa de dalt a baix tota la conca i s'acomiada de la silueta del castell de Sant Miquel que serà, amb l'alba de demà, el primer guaita que divisarà la Mediterrània, tot mirant per damunt de l'espatlla del Baix Empordà.

Aquesta havia sigut terra de terribles fets de guerra. Aquells antics baluards han sigut substituïts per un altre guardià, el Pirulí de comunicacions per temps de pau, silenciós, constant, amb uns punts de llum precisos, intermitents. Aneu a saber, potser és un merescut monument a la cuca de llum desconeguda.