Quan el 1991 es va celebrar a Madrid la conferència de pau de l´Orient Mitjà, amb presència dels presidents George H. Bush i Mikhaïl Gorbatxov, el diari Pravda va dir amb ironia que era «l´últim tango de l´URSS» a la regió. Tenia raó, el Mur de Berlín havia caigut dos anys abans, feia un parell de mesos del fallit cop d´estat comunista i a Gorbatxov mateix li quedaven un parell de telediaris. L´URSS desapareixia i amb ella ho feia el comunisme, l´imperi soviètic, la bipolaritat i la guerra freda. Amb una Unió Soviètica vigilant, Saddam Hussein mai hauria comès el disbarat d´ocupar Kuwait i ficar a la regió l´exèrcit nord-americà, que acabaria per emportar-se´l per davant després de destrossar el seu país.

Després va arribar la crisi, el desconcert nord-americà per guerres cares en morts i en diners, guerres que no es guanyaven perquè no es podien guanyar i que no fan més segurs ni als nord-americans ni al món i que van esperonar el terrorisme islamista, avivat també per les frustracions de les ànsies de dignitat i de llibertat que havia enllumenat la Primavera Àrab. Obama va llegir llavors correctament l´estat d´ànim dels seus compatriotes i va decidir retirar-se de l´Orient Mitjà, el que li va causar no pocs frecs amb els militars i no poca desconfiança amb les petromonarquies del Golf. El cop de gràcia la va donar quan va deixar caure Mubarak a Egipte i va fer un acord amb l´Iran (fent córrer calfreds per l´esquena dels dictadors supervivents) i en no reaccionar quan el règim de Bashar al-Assad va utilitzar armes químiques contra el seu poble, a l´agost de 2013.

Putin va tenir llavors el reflex de brindar una sortida honorable al president nord-americà, que no volia de cap manera veure´s arrossegat a una altra guerra a l´Orient Mitjà, i es va oferir a treure de Síria (d´acord amb Al-Assad) les armes químiques que hi havia. Es van destruir llavors unes onze tones de productes químics i bacteriològics, que pel que després s´ha vist no eren la totalitat de les existències del país. Quan Bashar ha fet servir gas sarín a l´abril d´aquest any a Jan Sheijún des d´un aeròdrom on també hi havia russos, Tillerson ha acusat Rússia de complicitat o incompetència, cosa que ha molestat molt Moscou i ha portat les relacions amb els EUA «al seu nivell més baix», on segueixen ara.

El cas és que aprofitant el buit que deixava la retirada nord-americana, Rússia s´ha tornat a fer present a l´Orient Mitjà amb tres objectius almenys: recuperar l´estatut de gran potència, recuperant influència regional i assegurant-se que no es fan acords polítics sense la seva intervenció; procurar controlar el terrorisme d´arrel islamista que li entra des d´Orient Mitjà per Txetxènia i Ingúixia , aprofitant que gairebé el 20% de la seva població és de religió musulmana; i esquivar les creixents sancions que la comunitat internacional li ha imposat pel seu comportament a Ucraïna i Crimea, assegurant vendes a la regió i garantint les inversions que necessita la seva obsoleta indústria energètica.

Així, Rússia ha superat amb Ankara les dues crisis d´haver abatut un avió (2015) i de l´assassinat del seu ambaixador (desembre de 2016) cooperant a Síria (estan d´acord a mantenir la integritat del país encara que tinguin opinions diferents sobre Assad i els kurds) i treballant junts a la central nuclear d´Akkuyu i en el gasoducte Turkish Stream. Amb l´Iran, Moscou col·labora en la lluita contra el terrorisme i el tràfic de drogues, li ha venut milions de dòlars en míssils S-300 terra-aire i obté permisos de sobrevol per a les seves operacions contra l´Estat Islàmic a Síria. A canvi s´oposa a la pretensió de Trump d´abrogar l´acord nuclear i a augmentar les sancions contra Teheran. Gràcies a això, segons Lavrov, les relacions entre Rússia i l´Iran «estan a un nivell sense precedents». Amb Síria, Putin dona suport a Assad i a canvi aconsegueix la base naval de Tartus, l´única que té a la Mediterrània, i l´ús d´una base aèria a Latakia. Als països del Golf, Rússia ha signat contractes econòmics importants com un amb Abu Dhabi per desenvolupar conjuntament un caça de cinquena generació basat en el MIG 29, o el signat amb Qatar perquè aquest país inverteixi 5.000 milions de dòlars en la petroliera Rosneft. A Egipte té negocis d´armes i d´energia i a Líbia dona suport al general Hifter que ambiciona prendre el poder aprofitant el caos i la guerra civil que han succeït a la desaparició de Gaddafi. També amb Israel la relació ha millorat, ja que al cap i a la fi Tel Aviv prefereix que a Síria hi hagi russos i no iranians o membres de la milícia libanesa Hezbol·là. I tot això amb la vista posada en les oportunitats que ofereix la troballa de grans camps de gas en els fons marins entre les costes de Xipre, el Líban / Síria, Israel, Gaza i Egipte. Una cosa que també interessa a Turquia.

Rússia té molts problemes econòmics i polítics però això no acovardeix Putin, que té una política exterior ambiciosa i juga a gran potència tot i tenir un PIB similar al d´Espa­nya. Lluita per sobre del seu pes i cal reconèixer que juga les seves cartes amb molta habilitat. Amb totes les enormes diferències que ens separen i sense compartir la seva política, em fa enveja. Perquè Rússia té una política exterior.