Dimecres passat, l´escriptor saidinenc en Francesc Serés va publicar un article a El País. Es pregunta per a què ha servit el procés i, encertat, diu que durant aquests anys hem vist com Convergència es veia obligada a llimar la corrupció, hem vist com Esquerra acostumava a tocar poder i hem assistit a una certa domesticació de la fisiologia cupaire. També diu que el procés ha esquerdat la màscara d´aquells que menyspreen o directament tenen por de la llengua i la cultura catalanes. Gent que des de Barcelona es dedica a ridiculitzar el que defensa si s´encarna en altres indrets. És un article de dir sí senyor.
Una llei no escrita, però observada de cap a cap del globus, diu que els únics amb dret de crítica sobre l´immediat són els aborígens i els feligresos. Passant a les mostres, sovint sembla que només els jueus puguin blasmar el judaisme sense ser titllats d´antisemites, Manuel Delgado és l´assot de l´esquerra benpensant perquè de fet s´ha entaulat amb tots, i Josep Maria de Sagarra va ser el més indicat per enriure´s de l´aristocràcia local, i doncs n´ostentava una quota de pedigrí.
Enllà d´aquesta consuetud, és ben cert que el dret a la crítica no hauria de ser mai patrimoni de ningú. El que passa, i continuo gruant l´article citat, és que el procés no només a desemmascarat el racisme cultural d´alguns. També els ha col·locat en una tessitura estranya. Als peus negres d´Algèria els va passar una cosa semblant quan van haver d´abandonar la colònia. Instal·lats en xalets a Europa, emprenyats amb la metròpoli, no van poder amagar mai més la jeia racista, classívola i superbiosa. Segles abans, els criolls de l´Amèrica colonial feien equilibris entre l´herència europea i els costums adquirits a la terra d´acollida i saqueig. Peus negres i criolls, en resum, es van fabricar un trencaclosques identitari a mida, per seguir gaudint de prebendes i menjadores. Es van erigir de frontissa entre el terròs i el palau.
A Catalunya hi ha espècimens que s´hi retiren, en actitud. Sobretot a Barcelona. Es presenten amb una dosi calculada d´antiprovincialisme, amb un discurs esquerranós, ibèric i culte, i amb tendència a considerar la memòria històrica com la pastanaga del moltonisme. Aprofiten el millor de la capital catalana, ço és, poder passejar la fatxa del revolucionari transfronterer, el glamur de les indústries culturals i un tren de vida potable, i ho combinen amb els aplaudiments que els dedica el mercat cultural que s´expressa en castellà, vast i transatlàntic, amb seu a Madrid. Són més barcelonins que els fanals de Pere Falqués, i amb aquest passaport anguilegen arreu.
Un no esperava que tot d´una declaressin el seu amor pels manelics de la pàtria. Ni fart de vinassa, un voldria que patissin el pogrom que més d´un catalanot els desitja. Un no els demana que facin res desacostumat, per exemple escriure en català amb un mínim de decòrum, o acceptar que el bilingüisme és asimètric. Simplement, un es congratula de veure´ls la magnitud del llautó, equidistant i rovellat, gràcies al procés.
