Fa dues setmanes que a Madrid es va presentar una moció de censura ineficaç contra el PP, però il·lustrativa. Estèril i fallida perquè la primera funció teòrica de la moció de censura és descavalcar el Govern, actualment presidit per Rajoy, i substituir-lo per un de nou, un fet que històricament mai s'ha produït. Il·lustrativa perquè ens mostrà una alternativa política, un nou estil de governar i ens ensenyà un nou candidat, en Pablo Iglesias. La moció va ser presentada de forma admirable per una noia de 29 anys, Irene Montero.
Tanmateix per a alguns politòlegs la moció de censura, quan els números no són suficients per treure del poder el govern, serveix per la presentació d'un nou líder en societat, en la societat política i mediàtica. Felipe González el 1980 contra Adolfo Suárez es donà definitivament a conèixer com un parlamentari hàbil, de ràpids reflexos, que havia format a l'ombra un equip de govern alternatiu a l'UCD; va mostrar-se pletòric i capaç de liderar l'Estat.
Aquest precedent animà anys després Antonio Hernández Mancha, secretari general del PP, a presentar una grotesca moció de censura contra el PSOE comandat per F. González. Li van clavar una pallissa que al cap de res el president del PP, en Fraga Iribarne, li va tallar el cap i hores d'ara encara no l'ha recuperat.
Ja se sabia que la moció de Podem sense els necessaris fulcres no tindria èxit, però ha visualitzat com està la situació política i la bona o mala salut dels partits presents a les Corts. Transmeté al públic que és tanta la corrupció a la mansió del PP que no es mereixen governar; els votants que li fan confiança és perquè és l'únic partit que aferrissadament s'oposa sense ambigüitat verbal ni conceptual a la independència. Si Catalunya se'n va d'Espanya el PP desapareix i com que el PP no vol desaparèixer Catalunya s'ha de quedar.
S'està dibuixant a l'Estat espanyol una entesa entre les forces d'esquerra per desbancar la dreta de totes les institucions. El nou Pedro Sánchez ho està propiciant, cosa que a Madrid es traduiria en un pacte de no confrontació entre el PSOE, Podem i les seves marees i derivades, ERC, Bildu (Amaiur) i algun altre partit minoritari.
Aquest disseny el voldrien traslladar a totes les formes de govern en mans del PP escampades per l'Estat espanyol, diputacions, ajuntaments, autonomies, etc. A Catalunya, al marge de la convocatòria o no del referèndum o la seva realització, el podien materialitzar tres forces: ERC, Comuns-Podem i el PSC, els mateixos partits del tripartit en el període de Pasqual Maragall i José Montilla.
Hi ha una exaltació popular cada dia més estesa per treure el corromput PP dels poders, del central i dels regionals. Fa vergonya el que està passant, no s'havien vist mai tants polítics d'una mateixa formació política a la garjola o pendents de judici. I alguns d'aquests personatges han ostentat càrrecs de màxima responsabilitat com Rodrigo Rato, Ignacio González (quin home més rònec i xaró, només pel seu mal gust ja seria motiu d'apressar-lo) Jaume Matas, ministre d' Aznar i president de les Illes Balears.
El 39 Congrés celebrat la setmana passada pel PSOE ha tancat amb dos intencions: acostar-se sense hostilitat declarada a Podem, fiançar-se al partit de Pablo Iglesias i presentar-se com un partit federalista que declara la plurinacionalitat. Tot i això l'èxit del nou secretari general no el pot satisfer del tot, perquè per primera vegada en el congrés del PSOE només ha aconseguit una aprovació del 70% dels allà congregats. Una mostra d'una síndrome que revela que les ferides no estan tancades i a la que puguin els partidaris perdedors en les primàries socialistes tornaran a plantar-li cara; els dos arguments no assimilats són: la nova conxorxa amb Podem i la plurinacionalitat de l'Estat espanyol.
El PSOE com en altre temps ha recuperat el federalisme i la bandera vistent del «catalanisme» semblant a quan el PSC, dissenyat per Pasqual Maragall, festejava a ERC i contava amb la complicitat d'Iniciativa controlada per en Saura. L'ERC de Carod Rovira i d'en Puigcercós volien entrar urgentment i freturosa en la Generalitat monopolitzada per la CiU de Jordi Pujol i els va semblar que era un bon punt de sortida el catalanisme socialista i ells, el 2014, ens convertirien a tots i totes en independentistes. De nou s'escenifica un déjà vu. Ha tornat el federalisme, que entra i surt en el PSOE com els turistes al principiar i finir l'estiu, sempre que hi ha canvis a la cúpula del PSOE treuen del rebost el federalisme i el fan passejar una estona i el tanquen de nou en el quarto dels mals endreços. També el PSC torna a ser catalanista i federalista. Aquest cop la presidència podria ser per un dirigent d'ERC, però si no treu un bon resultat, Ada Colau esdevindria la presidenta de la Generalitat.
L'actual segona transició no aporta massa novetats. La setmana passada es va celebrar el 40 aniversari de les primeres eleccions del 15-J que representà la sortida del franquisme polític, que no del sociològic, però per joves il·lusionats va ser una traïció. Aquests joves formen part de la generació perduda en sentit literal; radicalment antifranquistes volien judicis penals contra els dirigents franquistes; tots ells apostaren pels partits d'esquerra i aquests quan es presentaren a les eleccions apartaren del seus programes els continguts transgressors (legalització de les drogues i l'avortament lliure, per exemple). Aquests nois baixaren de cop al món real per submergir-se en l'LSD i en tota mena d'àcids que els portaren a una sobredosi suïcida. Jo he conegut alguns d'aquests idealistes, que no van aguantar el canvi per ells cosmètic.
