El diumenge 11 d´octubre de 1970, com molts diumenges de la meva infantesa, vaig anar a la doble sessió de cinema del col·legi La Salle. Platea, 12 pessetes i primer pis, 8. Feia dos dies que plovia amb ganes. El meu pare havia anat a veure un partit a Vista Alegre (on encara jugava sovint el Girona B malgrat la recent inauguració de Montilivi). Els assistents comprovaren, de camí al camp, que l´Onyar anava ja prou carregat i a mitja part, atesa la persistència de la pluja, foren nombroses les corredisses fins al carrer del Carme per actualitzar l´alçada del riu. Un aiguat era part de la rutina gironina de les tardors.
El meu pare va deixar Vista Alegre abans d´hora i, com altres pares, es va dirigir a La Salle a buscar-me. No recordo si la pel·lícula era un western, de romans o policíaca però sobtadament s´encengueren els llums, es va donar la sessió per acabada i enviada la gent cap a casa. A les onze de la nit, malgrat les sensates protestes de la meva mare, el meu pare i jo, amb botes d´aigua, recorreguérem els 50 metres del portal de casa a Poeta Marquina (lliure d´aigües per la muralla formada per l´antiga estació de la Renfe) per contemplar un fet insòlit, la carretera Barcelona amb aigua de banda a banda a tota velocitat.
- Això no s´havia vist mai.
Les paraules del meu pare foren exactes fins divendres a partir de les set de la tarda quan va passar tot el que sabem. Una combinació de calamarsa amb pedres de gran dimensió que col·lapsarien embornals i clavegueram, una pluja torrencial continuada, en definitiva, una tempesta perfecta convertiren el centre de la ciutat en un autèntic riu. Inclòs molt especialment el carrer de Barcelona, que és on em va enganxar, com exactament 47 anys abans. Llavors foren el Güell i la riera Massana que s´abocaren cap al centre pel carrer de Santa Eugènia i per l´estació del carrilet de Sant Feliu, travessaren la Gran Via i pel carrer Nou i Sant Francesc de camí cap a l´Onyar, que estava ja desbordat.
Divendres, quan tot estava ja tan fosc, poc abans de les set, vaig demanar un paraigua a la meva germana a la plaça de la Independència. Prop del carrer Nou va començar a ploure, a Marquès de Camps ja era torrencial i el semàfor davant de casa no fou possible de travessar per la pedregada. Em vaig refugiar al bar Moma. No en vaig poder sortir (molt agraït, Mireia!) fins 90 minuts després. Em vaig dedicar a gravar l´evolució dels esdeveniments amb el meu telèfon mòbil. I a penjar-ho a les xarxes socials. No tenia res millor a fer. Per si es complicava la situació, a més de la intendència que assegurava el bar, duia un llibre que m´havien fet a mans aquella mateixa tarda. És el facsímil editat per l´ajuntament de Girona del llibre La fi del món a Girona de Joaquim Ruyra, il·lustrat per en Carles Fontserè en una edició feta a París l´any 1946. N´he parlat en altres ocasions, és una recreació de la histèrica reacció dels gironins davant la seguretat d´una immediata arribada de totes les desgràcies que precedeixen l´apocalipsi i la fi del món. Tempestes d´aigua i foc incloses.
Afortunadament, a excepció d´uns quants ximplets, la reacció general dels gironins fou divendres de sensatesa. Ja al vespre vaig recórrer el centre de la ciutat, amb les notables restes de la desfeta i em vaig capbussar en tan suggerent lectura atesos els fets del dia.
El succeït serveix per comprovar l´eficient combinació de la versió digital dels mitjans de comunicació amb el material que la gent penja a les xarxes. Ningú pot abastar professionalment el que amb un petit telèfon portable que grava i emet immediatament les imatges aconsegueix el conjunt de la gent.
La feina d´aquest diari és un exemple. Explicava l´abast de la tempesta i les precipitacions, la seva evolució, primers danys, etc. Simultàniament, des de la redacció, agrupaven un bon nombre de gravacions i fotografies. La combinació de la informació acompanyada d´una bona selecció de tot el material que la gent s´anava intercanviant fou perfecta.
Poca estona després de començar la tempesta, a través de la web del diari sabíem exactament què és el que estava passant. Jo crec que és en aquests fets puntuals quan es treu tota la utilitat a la capacitat de retratar o enregistrar el que ens passa mercès al telèfon.
Ho dic perquè contínuament en veiem tota mena d´abusos i dependències. Un dia en parlaré. Des del tipus que retratava tota una exposició sense contemplar cap dels quadres que visitava (es podria haver comprat el catàleg) o aquella dona que gravava tot un concert d´en Pablo Alborán a Cap Roig tapant amb l´aparell la seva pròpia visibilitat i la dels de darrere, arribant al mico de Gibraltar que va prendre l´iPhone a una noia que el gravava i el va llençar penya-segat cap a baix en comprovar que no era comestible. Ara el que resta és que per una tarda hem tornat a la mítica i llunyana Girona dels aiguats. La ciutat de l´aigua.
