L'error d´en Martí Guillem no va ser organitzar un desembarcament militar al seu càmping, a tocar de cala Montgó. L'error va ser reconèixer que ell n'era el responsable, perquè va aixafar la guitarra a tota la gent que ja havia preparat declaracions contra l'exèrcit i contra Espanya: és una amenaça claríssima, ens volen espantar, no és casual que passi en aquests moments transcendentals per a Catalunya, demanem auxili a l´OTAN, etc. etc., sempre arrodonit amb l'inefable «tenim pressa». Tot a punt per a una campanya com cal, i l'home els fot la festa enlaire dient que era per entretenir els turistes. No t´ho perdonaran mai, Martí.

Veure soldats fent exercicis a cala Montgó és vell com el turisme. De petit, un parell de vegades per setmana els soldats de les COE arribaven amb els seus camions, descarregaven les llanxes amb les ampolles de submarinisme a l'interior, les aixecaven a coll i, a pas lleuger entre els banyistes, travessaven la sorra fins a l'aigua, on es posaven a remar mar endins. Al cap d'un parell d'hores, feien la mateixa operació a la inversa. Ningú es queixava, més aviat era tot un espectacle per a nosaltres, els nens. Només la meva àvia, que es remullava els peus arremangant-se la bata, deixava un moment de menjar síndria per, invariablement, repetir la mateixa sentència.

- Pobres nois, amb aquesta calor.

Conec en Martí des de l'adolescència. Si els guardians de les essències -no em preguntin quines, deuen ser barreja de pacifisme, sobiranisme i tonteria- sabessin que em saluda militarment cada cop que passo per davant del càmping, acabarien de linxar-lo en veure en la salutació la prova definitiva del seu amor a les armes. Així que, Martí, fes cas al teu antic company d'aventures nocturnes: torna a organitzar una altra Normandia casolana, però aquest cop posa el crit al cel contra els exèrcits, contra Espanya i contra el Rei. Encara et promocionaran a conseller. I quan ho siguis, pensa en els amics.