Arran de la destitució del conseller Jordi Baiget, s´han pogut llegir i escoltar un munt d´opinions. Evidentment, totes elles interessades. Fins i tot hi han dit la seva alguns alts càrrecs del PP des de Madrid com José Luís Ayllón -secretari d´estat de relacions amb les corts i llepacrestes de la vicepresidenta- que parlà d´un acte típic del feixisme. És allò de: «com més emboliquis la troca, millor».
En tot cas, a hores d´ara el president Puigdemont encara no s´ha explicat. No ha volgut justificar la seva decisió que, tot sigui dit, va deixar desconcertats molts convergents, la qual cosa perjudica i molt aquest invent del PDeCAT que malauradament ha perdut la centralitat política, en benefici d´altres formacions.
Allò més curiós és que a primera hora del matí del proppassat dilluns la CUP ja demanava el cap del conseller per les seves declaracions a un diari del nou règim establert a Catalunya i al cap de poques hores Puigdemont -com a bon escolanet dels cupaires- li tallava el coll, políticament parlant.
Si fa uns anys ens haguessin dit que la CUP marcaria l´agenda política del govern, hauríem dit sense cap mena de dubte que els nostres dirigents havien perdut el cap. Els antisistema avui manen i els exconvergents obeeixen immersos en un carreró sense sortida en uns moments en què enquestes gens sospitoses els situen en una posició molt delicada. Mentrestant, Junqueras s´ho mira amb un somriure i esperant el seu moment, que és més a prop que mai. Mou els fils des de darrere el canyer sense cap mena de dificultat. És una llàstima que a casa nostra s´hagi articulat un sistema polític on la discrepància és perseguida i qüestionada. Ja ho han dit els alcaldes del PDeCAT davant del referèndum del proper dia 1 d´octubre: «Farem el que ens diguin».
Tothom a rebre ordres i a creure! Sembla el missatge de la cúpula. I ho han de fer abans que se´ls acabi la vida regalada. S´han tornat la majoria independentistes amb l´únic objectiu de salvar el cul i el sou. «Això d´anar a treballar fa molta mandra» -diria més d´un que els coneix bé.
No són conscients que amb aquest pas canviat moltes de les alcaldies del PDeCAT passaran a mans d´ERC. I allà on els republicans no tinguin majoria, ja rebran el suport del PSC, de la CUP o de les restes d´una Iniciativa que tampoc resisteix això del procés i continua amb un degoteig de baixes que només pot dissimular omplint les llistes dels de Podem o la Colau.
Ni un sol diputat gironí del PDeCAT del Parlament de Catalunya ha obert boca. A part de no presentar iniciatives pròpies per tal de millorar les nostres comarques ni de legislar, s´han refugiat en l´objectiu de ser independents ben aviat. A l´ombra del tàndem Puigdemont-Junqueras s´hi viu molt bé i així, vacances permanents. No cal que arribi l´agost.
La qüestió és no opinar per tal de no relliscar i perdre l´statu quo. Tot plegat un joc d´encenalls a l´estil de «qui dies passa, anys empeny». Però, mentrestant, el país paralitzat i perdent pistonada. Algun dia caldrà fer un balanç d´aquests darrers anys i analitzar amb detall les conseqüències d´un full de ruta que acaba el proper primer d´octubre. Per sort, aquest serial arriba a la seva fi...
