La iniciativa de la CUP de portar a una junta de districte municipal la proposta de convertir la catedral de Barcelona en un economat i en seu d'una escola de música, ha merescut el retret quan no la burla de diversos mitjans de comunicació. Els anticapitalistes argumenten que l'edifici és més objecte de negoci turístic que de culte, una objecció que, d'altra banda, és vàlida per a molts altres immobles de l'Església catòlica, on hi ha més gent de visita que resant o assistint a missa sense que a ningú se li hagi ocorregut, de moment, donar-los un altre destí.

En un d'aquests mitjans, amb fama de progressista, es compara la, al seu judici, absurda proposta de la CUP amb l'exercici de ponderació i seny del sultà Mehmed II després de la conquesta de Constantinoble el 23 de maig de 1453. Al sultà, que va donar autorització a les seves tropes per saquejar la ciutat, se li va preguntar quina destinació havia de donar-se al famós temple de Santa Sofia on s'havien refugiat nombroses persones, fonamentalment gent gran, dones i nens. I Mehmed II va contestar que hauria de preservar-se el monument excepte lleugers retocs per adequar-lo al canvi de pràctiques religioses. Les generacions següents hem d'agrair al sultà la seva prudència i el seu bon gust que ha permès que arribés fins a nosaltres aquest bell edifici tal com va ser concebut pels seus constructors. Un exemple de tolerància que a Espanya va tenir altres casos semblants com l'Alhambra i la Mesquita de Còrdova, monuments de l'art musulmà que s'han preservat de la destrucció per a gaudi de tots.

Quan qui això escriu era un joveníssim estudiant del batxillerat franquista se'ns va posar com a exemple de la barbàrie africana la presa de Santiago de Compostel·la a l'agost del 997 per les hosts del cabdill Almanzor. Segons ens van dir llavors, el gran guerrer musulmà va entrar a la catedral a cavall i va fer beure a la seva muntura de l'aigua beneïda de la pila baptismal, el que va accentuar el seu caràcter sacríleg. Després, va ordenar destruir l'edifici, llevat de la tomba atribuïda a l'apòstol davant de la qual resava un ancià monjo, i portar les campanes a Còrdova a coll de presoners cristians com a botí de guerra.

Els criteris sobre els quals s'ha de fonamentar el canvi d'ús (quan no la destrucció) dels monuments religiosos evoluciona amb el pas del temps. I és complicat tenir un criteri clar sobre si la millor destinació de la catedral de Barcelona és deixar-la com està o convertir-la en un economat o en una escola de música com proposa la CUP. En qualsevol cas, la polèmica em permet recordar l'escandalós afer de les immatriculacions de propietats immobiliàries del qual s'ha beneficiat l'Església catòlica d'Espanya, un negoci de milers de milions que s'ha pogut desenvolupar amb la complicitat dels governants, sobretot del PP, i a l'empara d'una legislació absurda. El mètode és conegut. Només cal la certificació d'un bisbe (que s'assimila a la d'un notari) per declarar com a propi un edifici o un solar. La certificació no es fa pública per evitar reclamacions i al cap de dos anys es consolida la propietat. Això és meu perquè jo ho dic.