Els directius de les cadenes privades de televisió espanyoles no volen programar debats relacionats amb el referèndum català, perquè l´audiència baixa de cop cada vegada que surt a la llum la paraula independència. És comprensible perquè tots estem ja molt farts de tot el relacionat amb el «Procés». Però malgrat tot això, el que està en joc amb la convocatòria del referèndum no és un assumpte menor ni que pugui prendre´s amb indiferència. Un país no pot viure empantanegat en un bucle diabòlic com el del «Dia de la marmota». I les energies que s´haurien de dedicar a coses molt més urgents -les pensions, els salaris ridículs de molts contractes en precari, l´ensenyament públic, les millores en la sanitat- es perden en una espiral suïcida de desafiaments i de pronunciaments públics que acaben adormint a les ovelles. El pitjor que es pot dir d´aquest tema és que qualsevol article escrit fa quatre o cinc anys tindria la mateixa actualitat que un de recent. I demano disculpes per reincidir sobre un tema tan poc atractiu.
Els partidaris del referèndum intenten fer-nos creure que vivim en un país autoritari i poc menys que sotmès a una dictadura camuflada, però la prova que això no és cert és que molt pocs universitaris actuals sabrien definir la paraula «sedició» o el concepte de «alta traïció», que són els únics amb què es pot descriure de forma total, en termes jurídics, la convocatòria d´un referèndum il·legal d´independència per part d´una autoritat pública. En una dictadura, aquests termes són d´ús corrent perquè el poder els fa servir per deslegitimar als seus adversaris o fins i tot per eliminar-los físicament. Però aquí, entre nosaltres, ningú els ha fet servir en aquests darrers quaranta anys, ni tan sols en els pitjors moments del terrorisme d´ETA, perquè no formen part del llenguatge normal d´una democràcia de ple dret.
I el concepte de «sobirania nacional», que és el que està en joc quan es tracta del referèndum d´independència de Catalunya, tampoc té gaire sentit en el món líquid -o descaradament gasós- de les nostres gestes vitals penjades a Instagram o dels amics entranyables de Facebook que no hem vist mai tot i que cada dia ens envien els seus «likes».
I si el referèndum ha aconseguit mobilitzar tantíssima gent, cal comptar que molts d´aquests partidaris desconeixen el que està en joc amb un canvi de nacionalitat i amb tot el que aquest canvi portaria amb si. Ja vaig dir fa temps que molts partidaris de la independència creuen que canviar-se de país és una cosa tan senzilla -i tan fàcil d´esmenar- com un canvi de companyia telefònica, una mena de passar-se de Movistar a Jazztel. O a Telekom Albània, si a això anem.
Però les coses no són tan senzilles. Ni de lluny. Segons tots els organismes internacionals, una Catalunya que es declarés independent mitjançant un referèndum il·legal no podria pertànyer a la Unió Europea ni seria reconeguda per cap país important del món. Potser només Etiòpia, Sudan i les illes caribenyes de Saint Kitts and Nevis -els únics països del món que reconeixen el dret d´autodeterminació «dins» de les seves fronteres- arribarien a reconèixer la Catalunya independent. Ah, se m´oblidava que també l´Uzbekistan i Liechtenstein tenen constitucions que semblen deixar la porta oberta a una possible secessió interna, així que potser també enviarien ambaixadors a Catalunya. Però no hi ha un sol país més que reconegui el dret d´autodeterminació. Enlloc del món.
I tot i així, hauríem de fer un esforç per solucionar això que anomenem «el problema territorial», per pesat i avorrit que sigui aquest problema. Aquesta reforma hauria de fer-se per consens i respectant tots els procediments previstos per la Constitució, i si es fes, hi hauria moltes possibilitats de millorar les coses. I per paradoxal que sembli, la monarquia es presta millor que la república per assumir molts d´aquests canvis. Durant més de tres segles, els monarques hispans van portar el títol de «rei de les Espanyes», que va ser usat per primera vegada per Carles V i que va seguir usant-se fins al derrocament d´Isabel II el 1868. Aquesta denominació incloïa l´Espanya d´Ultramar -la de Cuba i Filipines, però també la interior, ja que l´antic regne de Navarra va seguir encunyant moneda pròpia fins ben entrat el segle XIX.
I en aquest sentit, si es recuperés aquest títol de «regne de les Espanyes», seria molt més fàcil que Catalunya -o Euskadi o Galícia- poguessin aconseguir un encaix que fos gairebé de tipus confederal, fins al punt que poguessin arribar a tenir una mena de passaport propi: n´hi hauria prou de posar, sota l´epígraf principal de Regne de les Espanyes, el nom «Catalunya», així que un mateix passaport serviria per als ciutadans que se senten només catalans i els que senten alhora catalans i espanyols.
I aquesta reforma, a més, hauria d´introduir la cooficialitat a tot Espanya de les quatre llengües hispàniques. I també caldria introduir coses que ens semblen impensables però que no ho són en absolut: per què no desfila l´exèrcit amb la bandera catalana a més de l´espanyola quan és a Catalunya? I es podrien fer moltes reformes més. Tot per tal d´acabar d´una vegada amb la tabarra del referèndum i amb la murga insuportable dels independentistes. Tant de bo.
