«Governadors, bisbes i policies: amos
i senyors» (Juan Goytisolo)
Acabada la guerra s´habilità el Seminari com a presó de Girona, havien arribat a ser 3.000 (exactament 2.999) presos el dia que n´hi hagué més... (...) Lligat estretament amb la presó hi havia la ´Brigadilla´, situada en uns baixos del carrer Anselm Clavé (darrere el cinema Gran Via) on portaren els detinguts per prendre´ls declaració i fer signar els càrrecs que els acusaven, per més inversemblants i més lluny de la veritat que fossin, la denúncia havia estat feta per la ´Brigadilla´, actuava utilitzant els més refinats mitjans de persuasió. (...) Els dos inquisidors em van fer seure en una cadira... baldat i blau com un mataparent vaig ésser conduit a la presó, on la infermeria només tenia les aspirines per medicament... (...) La ´Brigadilla´ funcionava matí i tarda, i aquell parell d´energúmens si no quedaven rendits en arribar la vesprada, després d´una jornada intensiva pegant sempre, és que devien estar enfortits per l´esperit venjatiu dels grans vencedors». (La història inèdita de la postguerra. Personatges de la presó de Girona, signat pel pseudònim L´Espurna. Material recollit pel pintor Enric Marquès)
La Girona de la postguerra, per les característiques de capital de província, i per haver-hi el centre governamental-militar-clerical-administratiu i policial, i a més una Dictadura total, sense llibertats democràtiques, organitzacions, partits, sindicats i diaris progressistes, no és estrany que la resistència antifranquista fos tan dèbil... com impossible... A Girona, comprometre´s amb postures obertes i progressistes era un suïcidi, un s´hi jugava la vida, la tranquil·litat, la feina, i el tenir la policia i confidents sempre a l´aguait, vigilant des del domicili la correspondència, telèfon, amistats i viatges.
Els governadors civils eren uns veritables dictadors absoluts, la representació simbòlica, a escala provincial, del poder central de la Dictadura, és a dir, del Ministeri de la Governació de Franco, a més de la Delegació de Premsa i Propaganda, que després s´anomenà d´Informació i Turisme, el delegat de la qual i els funcionaris exercien la censura prèvia cultural, total. Aquest triangle de poder controlava tots els fils, informació, decisió, cada dia de totes les comandàncies i destacaments de la Guàrdia Civil de tots els pobles de la Província de Girona, informaven, donaven notícia de tot el que passava als seus pobles, accidents, rumors, empressonaments, protestes, etc. i que alhora eren retransmesos per ràdio al Ministeri de la Governació de Madrid. la Guàrdia Civil, els seus «números» i sergents eren els amos dels pobles de les comarques. Els servei especials d´informació política de la Benemèrita, temibles, foren els guardians més fidels de la Dictadura franquista, i els repressors-perseguidors, més sistemàtics d´allà on hi havia el més mínim brot de subversió, protesta o organització democràtica.
La novel·la Señas de identidad, de Juan Goytisolo, és el millor document històrico-literari que explica els repelents mètodes policials del franquisme, per la qual, com en totes les dictadures, «tot ciudatà era, en principi, sospitós, per tant, culpable». A Girona, el ciutadà normal tenia una veritable temença a anar a edificis com el Govern Civil i la resta d´oficines oficials. Els funcionaris eren uns déus, i principalment, la policia, tant la uniformada com la de paisà, junt amb l´enorme xarxa de confidents repartits per la ciutat, pels carrers, bars, centres recreatius, etc. formada principalment per ex-guàrdies civils, militars, funcionaris o fatxes i botiflers. A Girona, el cap més visible d´aquests fou el mestre de cerimònies de l´Ajuntament: el citarem com el Camarada Azul, de trista memòria, ressentit pels rojos de la FAI que el van tenir molt temps tancat i pres, en ser alliberat pels franquistes fou tractat com un heroi i es convertí en l´eminència grisa, el comissari més fidel del franquisme a Girona, l´ortodòxia del Movimiento a la ciutat, temut pels batlles, inclús pels governadors i jerarquies, ja que aquest home fanàtic era intransigent i intolerant, inclús amb els del seu bàndol i de les debilitats humanes econòmiques de tans corruptibles jerarques franquistes, tan «proclius» als negocis bruts, a l´estraperlo, les dones, i els tiberis, com els governadors Mazo Mendo, Correa Veglison, etc. tots tenien por al Camarada Azul, la seva xarxa d´espies de la Guàrdia de Franco, eren l´SS, vigilants dels corruptes homes del Movimiento de Girona, que sols miraven d´enriquir-se, primer amb l´estraperlo, la ferralla i el material de guerra, cotxes abandonats, els subministraments de farina i després amb l´especulació de terrenys per immobiliàries, a través de guardar les formes retòriques, idiomàtiques i uniformes del traït Movimiento Nacional, de la «Revolución Pendiente», dels falangistes més corruptes, dels Girón, Solís, García-Carrés. Sobre la xarxa de confidents a Girona és un tema del qual podríem dir, fins i tot, els noms dels més representatius a Girona, alguns d´ells morts.
A Girona, amb aquest panorama de control polític i vigilància policiaca després venien les institucions de l´Església. Ja em diran el que es podria fer si es tenien veleïtats o inquietuds democràtico-progressites i d´esquerres, fins als anys al voltant del 65, podríem dir fins que no sortí el setmanari Presència, que fou tancat tres anys pel governador V. Anguera, i el Cine Club A.F.Y.C. a Girona, està sota el control absolut del Govern Civil, la Falange i les organitzacions catòliques, que en algun dels seus nuclis, com la revista Vida Católica, els escoltes, o l´H.O.A.C. o algun grup parroquial mogut per algun capellà progressista, que anirien en augment. Però l´Església oficial està amb la reacció i el franquisme, des de l´inquisitorial Pepep Vermell, que prohibí els balls públics i els vestits de bany i eslip de dues peces per a les dones. Fins l´any 1950 volgué prohibir el film Gilda de Rita Hayworth, que varen aconseguir retirar de les cartelleres del cinema.
