La detenció del senyor Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola de Futbol, antic futbolista de l'Athletic de Bilbao amb tendències destraleres, pel que diuen les cròniques esportives, i dominador d'aquest càrrec durant 29 anys, ens fa pensar en el llistat de càrrecs directius d'empreses públiques i semipúbliques que són com un xec en blanc per l'afortunat titular. Una mena de segones monarquies, perquè et permet disfrutar-lo durant dècades.

Millor que formar part de la família reial, perquè aquesta institució ha avançat molt en transparència, per necessitat i posada al dia, mentre que aquests organismes ho han fet poc o gens. Millor que una plaça de funcionari, perquè els directius d'empreses de transport o energia de l'àrea metropolitana barcelonina, o els consells d'administració d'algunes empreses, disfruten d'opacitat i una remuneració de sou important. L'enorme poder del senyor Villar va fer encunyar el terme Villarato, que el relacionava amb un suposat tracte de favor dels àrbitres envers el Barça a la Lliga de Futbol. Si repassen les estadístiques, tant Barça com Reial Madrid deuen tenir uns defenses celestials, uns superhomes de l'àrea petita, de tracte exquisit i bonhomiós amb els rivals, però efectius, perquè gairebé és impossible que cometin un penal. Almenys, que se'ls xiuli.

Al senyor Villar i al seu fill se'ls acusa d'apropiació indeguda de fons destinats a finalitats solidàries, com la creació de camps i una escola de futbol a Haití, el país més pobre del món, i una de les colònies independitzades fa més anys, per cert. Amb uns dirigents desastrosos, quan no folls, directament. L'ús privat, presumptament delictiu d'iniciatives de caire social, ens emplaça davant la necessitat de transparència de la solidaritat. També hi ha acusacions de desviament de fons d'alguns partits amistosos de la selecció. Una de les assignatures pendents, una tasca democràtica, és aconseguir més transparència, mandats limitats i «luz y taquígrafos», que es diu en castellà, en la gestió de les federacions. Vegin com fa uns dies, l'expresident del Barça, senyor Rosell, va reconèixer haver cobrat mig milió d'euros per treballar per a la candidatura de Qatar del Mundial de Futbol. Les federacions, on els titulars solen perllongar els mandats in eternum, gràcies a les aliances establertes, són territoris perillosos. On hi ha diners, hi ha la temptació de pràctiques delictives, i el futbol ha passat a ser una de les coses més importants de la vida, en l'àmbit col·lectiu i social.