George A. Romero ha mort. Era director de cinema. A partir d'una cinta seva, La noche de los muertos vivientes, va crear una subicona i, sobretot, un nou arquetip dins el món del terror: el zombi. Un espècimen que, amb els anys, ha conformat un genere. Pel·lícules i sèries. La catedral d'aquesta narrativa està construïda amb poques coses: morts que surten de la tomba i que, curiosament, tenen gana. A qui mossegen el convertien en un d'ells -infectats. No els agraden les rates, les guineus, els cérvols ni qualsevol altre animal de sang calenta que no siguin els humans. El delit gastronòmic dels no-morts està a menjar-se el cervell dels vius. Són una pesta venjativa que, sense perdó, actuen amb un rerefons de tribu atàvica: menjar-se el cervell de l'enemic -de qui estigui a la vora. Es va filmar en blanc i negre i amb pocs diners; sèrie B. Abans, hi havia hagut el mestre del realisme màgic, llavors no se'n deia així, el director Jaques Tourneur ( Passejant amb un zombi i La dona pantera, als anys quaranta) Romero, el 1990, va tenir l'encert de treure al zombi de llocs exòtics -Haití- per portar la por arran de casa. I la casa era la d'una família americana que vivia amb la por dels invasors: els soviètics. El mal absolut. La por moderna sempre ha vingut dels EUA. El nou monstre no era un individu, sinó una plaga. Potser gràcies als zombis es va parlar d'un perill global -infectar-se per culpa de l'estrany, del nouvingut. L'amenaça estava als cementiris de prop de casa. En els morts, veïns i familiars que trucaven a la porta per menjar-se el teu cervell. No hi havia demà. En aquesta construcció terrorífica, la gastronomia post-mortem era vírica i ningú no se'n salvava. Pel vampir, la sang està rematada amb l'horror i el goig de la immortalitat; l'home llop i mister Hyde no es poden deslliurar dels impulsos i de la passió que els ofereix el mal cru; són deutors de l'ànsia de tornar a ser persones. Conflicte, dilema. Això passa i, en hores petites, als superherois foscos com Batman. El zombi no pensa ni filosofa, actua a partir d'una premissa: gana i tocar els collons a la gent de classe mitjana. El cervell dels altres és el tot. Aquí rau l'èxit de la seva no-empresa. Se n'han creat de tota mena. Aneu a saber si una neurona mal païda no sigui la que acabi governant el món conegut. L'univers de Romero entronca amb el còmic americà. El de Creepshow i altres publicacions. Sap greu quan un director solvent com Jaume Balagueró, un cop ha plantejat una pel·lícula de terror autèntic, suggeridora i divertida - REC-, acabi acudint a la solució fàcil dels zombis. El comodí dels zombis. Fàcil, però funciona. Hi ha crítics que, de la manca de talent en diuen metàfora o «visió afuada sobre la societat». El zombi mostra, de fa temps, una generosa manca de recursos creatius.
