La literatura constitueix l'humus natal d'una societat que es vol informada i culta. Tornar als grans llibres hauria de formar part dels objectius bàsics d'una reforma educativa digna d'aquest nom.
A la fi del segle XVIII, el catàleg de llibres que llegien els adolescents de classe alta era, si més no, sorprenent per la seva riquesa i complexitat. «Llegeix-ho tot en original i no en traduccions», li aconsellava per carta el president americà Thomas Jefferson al seu nebot de quinze anys Peter Carr, a més d'oferir-li un llistat d'obres i autors que avui resultaria impensable per a un noi de l'ESO: Heròdot i Tucídides, l' Anàbasi; Homer, Eurípides i Sòfocles; Virgili i Terenci, Epictet i Sèneca; els diàlegs de Plató i les obres de Ciceró, El Paradís perdut de John Milton i el teatre de Shakespeare; Alexander Pope i Jonathan Swift. L'objectiu no era un altre, prossegueix Jefferson, que «formar el teu propi estil i el teu propi llenguatge», segurament conscient que cultura, pensament i caràcter es troben interrelacionats d'alguna manera peculiar i que -per dir-ho a la manera d' Orwell- la degradació en l'ús de les paraules constitueix el signe més clar de la degradació de les persones. O, expressat en altres termes, quan el pensament perd els seus matisos i la seva riquesa, la intel·ligència es degrada i el debat públic i social també. Davant d'un enfocament merament pràctic de l'educació, la lectura dels grans llibres seria alguna cosa així com l'humus natal d'una societat que es vol informada i culta, d'una democràcia diguem-ne que se somia cada vegada millor.
Per descomptat, el segle XVIII queda prou lluny com per intentar fer comparacions absurdes. L'educació s'ha universalitzat i no se cenyeix al terreny restringit de les elits. L'estructura econòmica i social és una altra, i el paper de la tecnologia ha dinamitat -en part- el prestigi de la lletra escrita en benefici de l'omnipresència de la imatge. Les noves tendències educatives, a l'empara de les ciències més diverses, menyspreen la tradició i algunes d'elles, com la famosa teoria de les «intel·ligències múltiples», clarament freguen les pseudociències. Les modes se succeeixen a les escoles amb fervor dogmàtic: de l'ensenyament per projectes a la feina cooperativa. Ningú discuteix la importància de l'anglès com a llengua franca, però tota la resta ha esdevingut problemàtic. L'escola transmet valors i, en alguns casos, a més ideologia. Els coneixements han passat a un segon pla davant de les competències. Ningú es planteja llegir Plató o Tàcit a secundària; potser, algun clàssic adaptat. I algunes d'aquestes adaptacions, tot s'ha de dir, són magnífiques.
Una societat com l'actual, que muta constantment encoratja una escola desorientada, per la qual cosa cal preguntar quins haurien de ser els punts d'equilibri imprescindibles per evitar el seu enfonsament. Un dels símptomes indubtables de la crisi educativa en què estem immersos és l'èxit d'alternatives com el homeschooling en els països on és legal -les universitats americanes competeixen obertament per aquest tipus de alumnat- o l'enorme inversió que molts pares espanyols realitzen en formació extraescolar: de les matemàtiques en línia a les classes particulars amb professors nadius d'anglès, dels cursos de robòtica als de programació informàtica. Però segueix faltant un reforç autèntic de la lectura, més enllà de la tasca solitària d'alguns professors i de moltes biblioteques. Es tractaria de tornar als clàssics per confirmar un dels postulats del famós informe Pisa: la garantia més fiable que un alumne acabi els seus estudis de secundària és que els seus pares li llegeixin diàriament i en veu alta, sobretot a edats primerenques. Sí, les paraules compten, fins i tot en una època definida per la idolatria de la imatge i de les xarxes socials.
Les paraules expliquen, com també la història, la filosofia, les biografies, la música, l'art i la gran literatura; és a dir, el que tradicionalment hem anomenat «alta cultura». Aquesta ens enfronta models millors que nosaltres, eixampla l'horitzó de la nostra mirada i ens mostra una característica pròpia d'Europa: que les nostres genuïnes arrels són universals. En deslligar-se d'aquesta tradició -la dels grans llibres, la de l'alta cultura-, perdem l'humus natal de què parlàvem abans, el que et permet «formar el teu propi estil i el teu propi pensament». O, el que és el mateix, el que t'evita ser ramat.
