el passatge bíblic que relata l'enfrontament de David contra Goliat ha estat sempre un referent per a tots els lluitadors en situació de desavantatge. També sol constituir una font d'esperança per als que aspiren al triomf del bé sobre el mal, fins i tot malgrat l'absència d'una aparent igualtat d'armes i forces. Hi ha a dia d'avui nombrosos exemples de conteses entre parts la desigualtat de mitjans de les quals és patent i manifesta. Una de les que més titulars de mitjans de comunicació ha copat és l'establerta entre els consumidors -simples particulars- i les entitats bancàries. Les clàusules abusives imposades pels bancs en les seves hipoteques, préstecs i altres contractes han donat lloc a un nombre considerable de batalles legals que, després de no poc temps i paciència invertits, comencen a generar alguns fruits. Els jutges han jugat un paper fonamental a l'hora de protegir la part més feble d'aquesta relació. Al costat de bona part dels membres de l'advocacia, han aconseguit anul·lar aquestes pràctiques poc transparents, desequilibrades i injustes.

Es podia pensar que, davant de semblant combat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial -en consonància amb els pronunciaments judicials de les instàncies nacionals i europees- prendrien mesures per emparar els ciutadans que, com a mers consumidors, han de reclamar els seus drets enfront de potents multinacionals i empreses d'inesgotables recursos. No obstant això, tant l'Executiu com l'òrgan de govern dels jutges han adoptat una sèrie de resolucions a favor clarament de la Banca, amb la pretensió d'influir en aquesta disputa de llarg recorregut davant els tribunals.

Per començar, el Govern central va dictar el Reial decret llei 1/2017 amb l'inapropiat nom de «mesures urgents de protecció de consumidors en matèria de clàusules sòl». El fet que totes les associacions de consumidors critiquessin aquella mesura normativa de forma unànime ja era un indicador de fins a quin punt es tractava d'una simple cortina de fum per aparentar que es prenia la iniciativa i es donava resposta a un problema greu.

La veritat és que va quedar justament en això, en una aparença, en pur teatre, ja que els grans beneficiats van ser novament els bancs. Se'ls concedia una moratòria que va dilatar artificialment la resolució del conflicte i que, a la pràctica, no ha ajudat en res els particulars. Els que es van llançar a acollir-se al Reial Decret com a solució als seus problemes, han topat de cara amb el frau que les entitats financeres no estan obligades a res. Ni tan sols han de contestar les sol·licituds que reben i, quan ho fan, els seus destinataris reben respostes negatives estereotipades i idèntiques, formularis que s'ajusten a qualsevol supòsit prèviament redactats i, per descomptat, sense aplicar la clara jurisprudència sobre l'anomenada «clàusula sòl».

Potser algú pensi que l'executiu tampoc hauria de decantar-se a favor dels consumidors en aquesta pugna legal i que hauria de limitar-se a adoptar una postura neutral, sense dotar de polítiques proteccionistes cap de les parts. No obstant això, aquesta reflexió és errònia. L'article 51 de la Constitució, inclòs dins dels Principis Rectors de la Política Social i Econòmica, estableix literalment que «els poders públics garantiran la defensa dels consumidors i usuaris, protegint mitjançant procediments eficaços la seguretat, la salut i els legítims interessos econòmics d'aquests». És a dir, que per mandat constitucional el nostre Govern no ha d'abraçar una conducta passiva. No obstant això, el que jo denuncio aquí no és que, malgrat aquesta clara ordre continguda en la nostra Constitució, l'Executiu hagi pretès ser neutral, sinó que, a sobre, hagi perjudicat els consumidors i hagi ajudat els bancs, cosa que afegeix al seu incompliment un agreujant addicional.

Fins i tot després del desengany derivat de la ineficàcia d'aquesta mesura governamental, els afectats han seguit acudint als tribunals i, en aquest punt, ha estat el Consell General del Poder Judicial l'encarregat de posar-los més pedres al camí i més obstacles en l'exercici de reclamació dels seus drets. En lloc de permetre que els jutges de Primera Instància acullin aquestes demandes o de, si s'escau, dotar de més mitjans els jutjats ja existents, han tingut la pintoresca idea de concentrar tot aquest tipus de reclamacions en tan sols cinquanta-quatre jutjats, repartits per tot el territori espanyol. Per sis vots a dos, la Comissió Permanent del CGPJ va decidir que aquesta allau de desenes de milers de reclamacions previstes es tramités en tot just mig centenar de jutjats que ja han nascut col·lapsats. En un mes han rebut prop de setze mil demandes. Amb aquesta progressió, abans de final d'any el nombre de casos s'haurà elevat a cent mil. La conseqüència és tan previsible com inevitable: els consumidors es veuran atrapats en una teranyina judicial que eternitzarà la resolució dels seus conflictes. Per tant, la mesura del CGPJ beneficia novament els bancs, que no tenen cap pressa per tornar uns diners incorrectament cobrats. A ells l'alentiment del procés no els suposa cap inconvenient.

Fins al moment s'han presentat cinc recursos contra la decisió del Consell General del Poder Judicial. Un d'ells, pel Consell General de l'Advocacia Espanyola. Els vuitanta-tres col·legis d'advocats de tot Espanya es van concentrar a Granada per mostrar la seva disconformitat i el seu rebuig al pla del CGPJ, ja que agreuja el problema que, suposadament, tracta de solucionar. Aquests cinquanta-quatre jutjats designats no tenen capacitat per absorbir tantes demandes i no se'ls ha dotat ni de mitjans ni de pressupostos per part de l'Estat i les comunitats autònomes amb competències transferides, fet que està provocant greus disfuncions.

Els que estan cridats a vetllar per l'Administració de Justícia i a preservar els drets dels consumidors s'estan dedicant a torpedinar les seves legítimes reclamacions, ja avalades per les més altes instàncies judicials espanyoles i de la Unió Europea. Pretenen arreglar un combat de per si desequilibrat. I, per enèsima vegada, serem els jutges i els advocats els que hàgim d'enfrontar-nos a aquestes enormes dificultats. Em temo que no procedeix esperar cap ajuda dels poders públics. Aquesta és la trista realitat.