Durant els 4 anys que va durar el setge de Sarajevo, hi van morir 12.000 persones, la major part civils. Com que tal barbàrie va començar l´abril de 1992, quan per aquestes contrades uns -la majoria- només estaven pendents de l´inici dels Jocs de Barcelona, i la resta -uns pocs- de quants diners s´embutxacarien amb els mateixos, no en vam fer gaire cas. Però l´efemèride va servir perquè en fessin reportatges per TV. Ha servit, en fi, perquè comprovem com d´estranya és la guerra, tan estranya que les persones s´hi habituen amb tanta rapidesa que la seva vida segueix com sempre, amb les úniques variacions a les quals obliga el conflicte. O sigui que potser la guerra no és estranya, potser ho són les persones.
A Sarajevo hi havia festes, hi havia concerts, hi havia, és clar, sexe més desenfrenat que mai, folleu, folleu, que el món s´acaba, i si no s´acaba el món s´acaba la vida, i si no s´acaba la teva vida s´acaba la del teu xicot, la del teu amic, la del teu pare o la de la teva mare quan anava a mercat. O la de tots plegats. I teatre. I sobretot, diversió, molta diversió, res no empeny més a divertir-nos que la desgràcia planant sobre els nostres caps. O sigui que potser les persones no som estranyes, potser aquesta és l´actitud més racional davant la guerra. Potser som sàvies.
El problema eren els combatents. Ells es jugaven la vida fora de la ciutat per impedir que l´enemic la prengués, per evitar que la castigués més del que la castigava. Se la jugaven pels que vivien a Sarajevo. Passaven gana, passaven fred, passaven por. Veien la mort cada dia de prop. I quan tenien uns dies lliures i tornaven a Sarajevo trobaven tothom bevent-se la vida com si no hi hagués demà, i realment ningú sabia si n´hi hauria. I no s´enfadaven en comprovar que mentre ells lluitaven la gent es divertia? No se sentien traïts? Tal com va dir un soldat:
-Si no féssiu això, nosaltres no tindríem res pel qual lluitar.
