El filòsof Plató va convertir la rememoració d'un món anterior, la primigènia residència de la nostra ànima, en el tema cabdal de la seva cosmologia, transformada en metafísica. Segons el pensador grec, el que dona ple sentit a la vida humana és l'insistent enyorança de la preexistència benaurada de l'ànima en el món superior, en el perfecte eidos.
El desig de retornar-hi ens empeny a ser bones persones; l'esperit que ens habita recorda l'estat d'absoluta felicitat contemplant les Idees Pures, el verdader ser, que conegué, abans de despenyar-se al món inferior terrestre a fi de netejar un pecat original. Aquest món de sota l'havia preparat un déu, de nom Demiürg, el qual afaiçonà les coses físiques usant com a model les Idees Pures i les reproduí matusserament en els objectes materials, que no es deixaren modelar tal com hauria agradat al bon Demiürg.
L'ànima va caure del cel i atzarosament penetrà dins d'un cos humà. La relació entre ambdós sempre és tensa i comparà l'ànima a un presoner engabiat en una garjola. D'aquí deriva «l'amor platònic», que vol dir estimar la bellesa i bondat de les ànimes perquè ningú ha pogut escollir el cos, el gènere, la raça, el país, la família. (El seu deixeble, Aristòtil desmuntà la teoria de Plató per manca de proves, puix era impossible demostrar la preexistència de l'ànima).
Per Plató pensar és recordar perquè les coses físiques són còpies defectuoses dels paradigmes purs i insuperables que havíem conegut en l'existència anterior. Tot ens evoca l'eidos. La vida ens fa sentir intensa nostàlgia del que teníem abans i vàrem perdre i emmelangeix els humans freturosos per recuperar la felicitat perduda de la qual gaudírem en l'eidos, en la nostra infància, en l'íntima pàtria personal. Quan ets gran recordes la vida passada, que la imaginació tramposa i juganera ha contribuït a fer-la molt més gratificant tot podant les asprors i arrancant les espines dels mals records. Totes les impressions, gustos, sentiments, emocions i passions, són imitacions desvalgudes de les que visquérem de petits, així doncs el pensament esdevé evocació, recordança dels bells moments.
Tres són els meus grans records indelebles, enganxats fortament a la pell de la memòria: el mar, el circ i el tren. El mar, el circ, el tren, els tres grans records majors, i menys importants els jocs de carrer, les sobretaules de casa, la matança del porc, les anades a buscar bolets amb amics grans i provectes del meu pare pels boscos del Montseny, les festes de les Enramades i de Nadal, la nit de cap d'any a la taverna d'en Zamora.
La realitat imaginada i cinematografiada va començar a fer-se realitat tangible. El que havíem vist en el cel·luloide existia de veritat en el món físic; el mar va deixar de ser una postal, una seqüència fílmica, un testimoni oral dels grans i per primer cop a la vida a l'edat del set anys mossèn Josep va agafar els nens del poble per ensenyar-nos l'existència real del mar, inexplicablement ple d'aigua salada; la seva immensa envergadura omplia d'aigua tenyida de blaus tot l'horitzó. Ones sorprenents que es plegaven i desplegaven. Un moviment de vaivé incessant, tots els nens ens espantarem, perquè comprovarem quan ens hi acostarem que el mar no és tan mansoi com l'aigua immòbil de les basses del poble.
El Circ. Quan va arribar el circ, que el muntaren en l'ample pati de les escoles, ens passàrem tots els dies observant com l'enlairaven i la mirada es dirigia de forma hipnòtica a les feres que ens captivaven perquè, excepte, en les pel·lícules, no havien vist mai al natural un os, un lleó, un tigre. Els camàlics, els músics, trapezistes, acròbates, saltimbanquis, domadors i pallassos, també col·laboràvem i tots ens feien fora perquè destorbàvem. Però no ens allunyàvem massa i volíem veure-ho tot. Un cop alçat una furgoneta passà pels carres anunciant les funcions. El meu germà Lluís m'acompanyà a la sessió nocturna.
La majoria de nens ens havíem fet moltes il·lusions i totes s'incompliren, esperàvem molt més; sortírem decebuts de la gran carpa. Els pallassos rònecs i ordinaris no ens van fer riure, el domador jugava amb unes feres envellides i gandules que no feien por, el trapezista queia massa sovint a la xarxa (el meu germà em va dir que anava borratxo), els músics desafinaven i semblava un orgue de gats ebris. Quin espectacle més galdós!
El tren. Per raons mèdiques vaig ser dels primers nens en viatjar en tren. A les sis en punt va sortir l'autocar que ens deixà a l'estació de Via-Breda. Un cop allà, en un dia gebrat i boirós, esperava intranquil que aparegués aquella serpent de ferro (així l'anomenaven els indis de les pel·lícules de l'oest)i per fi vaig escoltar el seu pito, un xiulet sonor i inconfusible, que indicava que el tren emergiria de dins la espessa boira i es pararia davant meu.
Quan vaig veure la maquina fumejant, monstruosa, i jo tan nin em vaig espantar molt, el pare em va agafar la mà i un senyor em va dir: «Que no mossega! No tinguis por!». La meva por era tan gruixuda que em dominava i el pare quasi em van arrossegar per fer-me pujar. Un cop a dalt del vagó l'estació i la gent de l'andana es van posar en marxa i fugiren disparats a gran velocitat. No vaig deixar de mirar per la finestra i veia com el món reculava, mentre el tren s'estava quiet, sense que cap moviment m'indiqués que avançava cap a Girona; era la realitat la que es feia enrere. I en aquesta Girona finalment atrapada he passat venturosament la part més cabdal de la meva vida.
