A en Panotxa només se l'estima el padrí. La germana també l'aprecia, però és petita i no pot fer res per ajudar-lo en les tensions familiars que pateix. El padrí mira de donar-li alguns consells per tal que, de gran, esdevingui un bon ciutadà. És per això que un dia, parlant, l'intenta convèncer de la inutilitat de dir mentides: -Mai no tens raó, si menteixes. És un mal vici, i inútil, perquè tot s'acaba sabent. -Sí -respon en Panotxa-, però es guanya temps.
Ja he escrit sobre Pèl de panotxa, l'alter ego literari de Jules Renard. Si s'atreveixen amb els Journal, ben aviat comprovaran que les mentides que deia de petit eren l'arma de la inexperiència i de la feblesa. De gran, qui sap si impel·lit pel consell del padrí o pel seu caràcter irònic i mordaç, va deixar de dir mentides. Havia canviat d'estratègia: Les engaltava sense manies ni commiseracions.
Veient Mariano Rajoy declarant al tribunal per aquesta trama corrupta que no s'acaba mai venen al cap tants de mentiders com un es troba a la vida. Mentiders que afalaguen amb l'objectiu de treure'n profit. Mentiders que volen arrapar-se al poder. Mentiders per covardia. Mentiders que, als tribunals, no han de confrontar el que diuen amb el que van dir ni amb el que van fer. Com si les hemeroteques no fossin d'aquest món. Convindrem que no hi ha convivència sense mentida. Però si les mentides poden convertir una novel·la en un acudit, imaginin-se què poden fer amb un govern o amb un Estat. Com escrivia Orwell, «a Espanya vaig veure, per primera vegada, informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal». És allò de les mentalitats: estructures de llarga durada.
