El mexicà Juan José Gómez-Camacho, i el suís Jurg Lauberg són representants permanents dels seus països a l'ONU. A ells els han encarregat un dels reptes més difícils d'aquests inicis del segle XXI. Al setembre de l'any 2018 hauran de tenir enllestit un document anomenat Pacte Global de Migracions que haurà de ser aprovat per unanimitat per l'Assemblea de Nacions Unides.

Tenen els dos diplomàtics l'objectiu de regular el flux internacional de persones, que permeti unes migracions segures, regulars i ordenades. No sembla que l'empresa sigui fàcil, però avui el món ha de donar resposta a una situació cada vegada més complicada i que suposa molts problemes a una comunitat internacional que fins avui no ha sabut donar-li una resposta efectiva. Tard o d'hora, i més quan veiem contínuament la pèrdua de centenars de vides humanes en el mar, caldrà que els governs de torn l'entenguin i busquin solucions a milions d'immigrants indocumentats que volen un reconeixement legal i gaudir de serveis com els de la salut, habitatge o educació, independentment del seu origen i destinació.

Gairebé 300 milions de persones en el món viuen en un país on no van néixer, una xifra que s'engreixa cada dia i que suposa un 41% més que a l'any 2000. Avui més de 200 milions són joves i es troben en edat laboral, la qual cosa vol dir que estem davant un tema que mou l'economia mundial.

Aquestes xifres, que poden semblar fredes però que representen en moltes ocasions verdaders drames humans, ja no poden ser tractades des d'un punt de vista de seguretat, atès que el 15% d'emigrants es retorna als països d'origen, però el 85% resta en els països d'acollida.

Aquest nou moviment de persones va obligar el secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, a nomenar aquest any la canadenca Louise Arbour com a representant especial per a la migració internacional. Ara dos nous diplomàtics buscaren un acord molt difícil d'assolir. Si el Pacte climàtic fou una primera experiència a la recerca de voluntats compartides, el de migracions sembla molt més difícil, però no impossible. És una ocasió d'or per a milions d'individus que han de sortir dels seus països a causa de les guerres o la fam i que tenen tot el dret de cercar noves oportunitats.

Gómez-Camacho ja ha començat a recórrer la geografia mundial i a reunir-se amb els caps d'estat. Ell mateix ha reconegut que es troba en una fase evangelitzadora i que és optimista. Segons ell: «La complexitat del fenomen de l'emigració crea múltiples interpretacions. És un fenomen diversificat, polític, psicològic, sociològic, econòmic; però sobretot és l'únic fenomen trasnacional. El problema no es resol amb decisions domèstiques, sinó amb la col·laboració de tots els països».

L'ONU s'ha vist obligada a reaccionar davant la passivitat de molts governants que, sigui per prejudicis o per por, miren cap a un altre costat. Però hi ha una dada que en el futur caldrà tenir en compte. Avui els països més desenvolupats tenen una població molt envellida i l'arribada de nouvinguts pot representar que la població es rejoveneixi i asseguri el sistema de seguretat social i amb les seves contribucions mantinguin el pagament de les pensions a un bon nombre de jubilats autònoms.

Tot això haurà d'abordar aquest document, que pot representar l'inici d'una regulació més necessària que mai i que el món desenvolupat ha d'afrontar sense mirar-se el melic.