L acció va ser solemne. Dibuixada amb un component inhabitual: l´entesa entre les primeres autoritats de l´administració i la societat civil. L´honorable Carles Puigdemont, l´alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, amb la gent d´Aigua és Vida i del Grup de defensa del Ter. La primera lectura reforça l´antiga idea que l´associacionisme, la seva tossuderia i persistència, acaba essent escoltada i efectiva. La segona, reforça la idea que a l´Auditori de Girona es va firmar un acord a favor del riu Ter i, sobretot, sobre la recuperació del seu cabal. Que la distribució de l´aigua sigui racional i que l´àrea metropolitana de Barcelona no se´n quedi la part del lleó. Hi ha gent que és mesella a l´hora de defensar l´ús públic dels béns naturals i, en aquest cas, de l´aigua. A Catalunya mai no hi ha hagut un partit verd potent, durant l´època que l´ecologisme era una novetat revolucionària i entrava amb força als parlaments europeus, aquí, estava decididament dividit -tothom volia el seu nínxol-, això va comportar que, a la llarga, la lluita fos dispersa i amb líders confrontats. Massa caps per tan pocs barrets. La polarització va implicar que, abans que els ecologistes se n´adonessin, fossin abduïts pels partits tradicionals -comunistes i de dretes. Partits que, de seguida, van aprendre un munt de neologismes i conceptes com ara la paraula comodí: sostenible. De la mateixa manera, els partits de dreta s´apressaven a fer servir conceptes com «llibertat» o «alliberament», conceptes de l´esquerra. Els partits van crear un apartat ecologista al seu si -el mateix va passar amb el feminisme- per apaivagar-los. Ha estat gràcies a plataformes i moviments socials que s´ha canviat allò que a les comarques gironines es donava per fet: l´especulació és riquesa. La natura i l´aigua estaven condemnades amb l´empenta del «progrés». Si no s´hagués canviat la mentalitat general -resignada- i, gràcies a les mobilitzacions no s´haurien salvat els Aiguamolls de l´Empordà. Punt d´inflexió. Així es va aconseguir que els natius empordanesos entenguessin que la vida moderna no havia d´estar irremeiablement marcada pel turisme de masses i els seus efectes col·laterals. Som d´un país que no pot dormir i, en el qual, encara ara, necessitem gent que s´agrupi sota una plataforma per defensar el territori -Salvem el Golfet. Fa anys que gent de generacions diferents s´apleguen per salvar alguna cosa. Ara, és l´aigua. L´acord és històric en el sentit que encara queda la batalla més important: desprivatitzar l´ús de l´aigua, que un bé comú no sigui una matèria amb la qual les empreses privades especulin. Els poders públics l´han d´administrar en favor dels ciutadans, treballar-hi des d´un punt de vista social. El liberalisme extrem que segueix la llei no escrita que governa el destí de la gent; l´oferta i la demanda, s´ha vist que és una trampa de llarg recorregut. La natura i, sobretot, l´aigua, com altres qüestions bàsiques, sanitat o educació, no poden estar subjectes a les fluctuacions del mercat. Res d´això no ha d´estar sotmès a conceptes empresarials. Defensar l´aigua és defensar el futur «Lo riu és vida!».
