Robert: «Faltava un quart d´hora perquè s´esgotés el temps fixat per a l´examen. Vaig guardar el bolígraf i em vaig plegar de braços. Un nou suspens amb què adornar el meu expedient. Dos en una setmana. No era una mala setmana. Una cursa que anava directa al precipici, com la del pobre i injustament tractat Coyote en les seves persecucions de l´odiós Correcaminos. Així era jo: un dibuix animat condemnat a rebre sempre els cops d´humor.
M´era igual. No volia estudiar. Ho odiava. Pitjor encara: m´avorria convertir la meva memòria en una cel·la plena d´informació que mai em serviria de res perquè mai seria advocat. El meu pare hauria d´assumir aviat que amb mi es tallava l´exitosa branca de la família. El problema no s´arreglava canviant d´estudis perquè no hi havia cap carrera que m´atragués prou. Si es pogués fabricar una carrera a la meva mida potser hi hauria una esperança: una mica d´història, una mica de geografia, uns tocs de literatura, molt cinema i gran presència de còmics i videojocs. I música, és clar.
No s´ha esforçat gaire, em va dir la professora quan vaig posar l´examen sobre la taula
No, la veritat és que no, vaig reconèixer intentant no fer la impressió de ser un cínic. Ella no en tenia la culpa i, en certa manera, la compadia. Dia rere dia condemnada a recitar el mateix davant les bandades de lloros que es matriculaven per obtenir un títol com qui col·lecciona mussols. Em vaig acomiadar amb un somriure amistós però ella el va prendre com una provocació i va fer un gest enèrgic amb el cap perquè sortís de l´aula. Ho vaig fer i quan vaig sortir al passadís vaig prendre una decisió: deixar aquella carrera, sortir de la pista i crear el meu propi pla d´estudis. Després de tot, el meu pare tenia diners suficients per pagar el meu fracàs i fer de l´abisme una temptació».
